Necessitem (bons) bars

Són cada vegada més les veus que reclamen reduir el pes del turisme a la nostra economia i a la nostra societat. I una de les maneres de fer-ho (o d’intentar-ho) és incidint en l’hostaleria, un dels sectors econòmics on es paguen salaris més baixos i on -diuen els experts- l’aportació via impostos és inferior a la despesa pública que generen l’activitat i les persones que ocupa. En aquest país tenim molt bons restaurants, de totes les categories, però tenim uns bars que en massa casos no estan a l’altura: petits, foscos, incòmodes i atesos, també massa sovint, de mala gana per persones mal pagades o autoexplotades i amb poca o gens de formació especialitzada (ni lingüística). Són barats, això sí, sobretot si ho comparem amb la resta d’Europa (per això és un dels nostres principals reclams turístics), i n’hi ha molts, un per cada 180 habitants.

Per reconvertir el sector, per quedar-nos amb menys bars però més bons, productius, solvents i, sí, més cars, s’apunten un parell de mesures potents: apujar l’IVA de bars i restaurants del 10% (sí, està al deu!) al 21% i incrementar, via salari mínim interprofessional i conveni sectorial, el sou (i l’IRPF!) de cambrers i cambreres.

El problema és que als bars d’aquest país hi entren els turistes, però també hi entrem nosaltres, els residents habituals, i que aquesta necessitat de transformar el sector apareix en un moment de crisi profunda de l’hostaleria arreu d’Europa. L’evolució negativa ve de lluny i té a veure amb fenòmens tan diferents i fins i tot contradictoris com l’expansió del fast food en detriment dels establiments tradicionals, la popularització d’estils de vida «saludables», l’esclat de les plataformes de televisió o la normalització de les relacions socials telemàtiques; però és a partir del 2020, quan el coronavirus ens va obligar a menjar i beure a casa i vam descobrir que no passava res i estalviàvem quartos, quan la tendència s’accelera.

L’any 1960 a França hi havia més de 200.000 bars i cafès, d’aquells amb el rombe vertical i la paraula Tabac, i actualment n’hi ha només 60.000. I al Regne Unit tanquen entre 300 i 400 pubs cada any des d’en fa uns quants. La desaparició d’establiments que eren autèntiques institucions a molts pobles i barris han deixat un buit de socialització i construcció de comunitat que per descomptat no han omplert els grups de whatsapp. Fins i tot hi ha estudis que relacionen el tancament de bars amb el creixement de l’extrema dreta, perquè disminueix d’interacció amb desconeguts, es debilita el sentit de pertinença i augmenten l’aïllament i la desconfiança.

Trobar l’equilibri que ens permeti dignificar el sector i les condicions de vida dels que s’hi dediquen, i alhora salvar tants bars com sigui possible, dependrà de com s’implementin aquestes i altres mesures i que tots plegats entenguem que ni les càpsules ni la cervesa de supermercat poden substituir el cafè de màquina i la birra de sortidor.