Rescloses

El tema de les rescloses a Catalunya és complex perquè l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) les vol fer desaparèixer totes, amb l’argument essencial que no deixen circular els detritus del riu, el que produeix que no arribi prou circulació d’aigua al mar. Però, els llits del riu en teoria naturals, es van fent a la pràctica. Si ara es treuen totes les rescloses s’hauran de fer nous els llits, un fet antiecològic. Des de fa dos mil anys han funcionat els molins i estem acostumats a veure l’aigua estancada que baixa per decantament. Fa més de 150 anys que es van fer la majoria de les fàbriques de riu i ara s’argumenta que la producció elèctrica d’aquestes rescloses és molt insignificant al costat de les energies tèrmiques i nuclears. El problema és carregar-se de cop el patrimoni, que impedirà a les noves generacions entendre el passat històric. La majoria d’historiadors pensen que no s’haurien de destruir, si no hi ha més remei les poden obrir per un costat, perquè es vagin mantenint bàsicament, segurament les farà malbé alguna riuada, sobretot si estan obertes per un costat, com la de Sant Joan de Vilatorrada que s’està desfent. Sembla clar que la situació de les dues fàbriques és delicada i si no es mantenen les rescloses, petaran. Al municipi no li interessa tenir un canal sense aigua, que no volen tapar, per mantenir-lo com a part de la nova urbanització.

El març del 2010, Josep Alabern, que havia portat de França un llibre especialitzat en canals medievals va organitzar un Congrés Europeu de Canals i l’Exposició de l’Aigua, amb força èxit: el professor de la Sorbona, Paul Benoit, hi va portar els alumnes, s’hi van presentar articles internacionals, amb participació dels historiadors bagencs Llorenç Ferrer i Francesc Comas. Benoit, acreditat especialista en les tecnologies medievals del ferro, autor de llibres sobre els monjos miners i el monestir de Cluny, ja va argumentar que la resclosa era com a mínim del segle XVI, perquè era corbada i més resistent a les riuades. Al segle XIV, encara es construïen rescloses rectes. Benoit va conèixer a Manresa el professor mallorquí de la UAB Miquel Barceló Perelló, especialista en les xarxes hidràuliques i els canals andalusins de les Balears i la península Ibèrica, mentre Benoit ho era en canals de regadiu en zones riques amb aigua del nord de França.

Inicialment, la construcció de les rescloses era senzilla: primer col·locaven una estructura de fustes, després les reomplien amb pedres i al final feien la paret de fora. Algunes fustes si estan humides es conserven, però si s’assequen, es trenquen. En alguns casos, sobre els murs hi posaven ciment. La resclosa de la Séquia de Balsareny és d’aquesta tecnologia. En estudiar-la Eduard Sánchez, va enviar un tros de fusta a un laboratori de Florida, especialitzat en la tècnica del Carboni 14. Es va confirmar que l’actual resclosa era del segle XVI, no del XIV, que va desaparèixer en un aiguat. Així i tot, ningú no pot pensar que ens hauríem de carregar la resclosa dels manresans, oi?