La generació que ens deixa

Arxivats a la nostra memòria, tots conservem els noms de persones que van contribuir decisivament a la lluita constant per fer que el món que ens ha tocat viure s’eixamplés amb l’assoliment de més llibertat i de nous drets per a tothom. I sens dubte, per mi, una d’aquestes persones fou la Montserrat Margarit i Castells, una autèntica pionera del feminisme a la nostra ciutat, al qual va estar compromesa tota la seva vida.

En els darrers tres o quatre anys, moltes d’aquestes persones ens han deixat. I fa només uns dies ho va fer una de les més representatives de Manresa en el camp de la batalla per la consecució dels drets de les dones, la Montserrat va posar en marxa la idea del feminisme, en qualsevol dels seus aspectes. Una idea que, a poc a poc, s’han anat imposant tot i que és una lluita que encara no està acabada i cal continuar.

Més en general, toca la fi de la generació que va iniciar i consolidar els moviments politicosocials que van acabar fent caure les idees del feixisme. Són els que en podrien anomenar la vella guàrdia antifranquista o els precursors i els mestres.

 La Montserrat formava part destacada d’aquesta generació, la que va remoure una ciutat carca i ensopida gairebé totalment a les mans de la cultura oficial franquista i dominada per quatre falangistes, per gent privilegiada amb bona posició econòmica, per uns quants simpatitzants del règim i una majoria de ciutadans aclaparats per la por i el silenci. Fou protagonista d’una generació que va obrir camí quan tot era més difícil i s’havien de córrer molts riscos.

Montserrat Margarit va pertànyer primer a Art viu i va iniciar la seva trajectòria d’activista feminista (mig clandestinament) els anys seixanta i setanta (quan la dona encara no tenia dret ni a tenir passaport, ni un compte al banc i al divorci i l’avortament estaven penalitzats). I, un cop guanyada la democràcia des de llocs institucionals durant tota la seva vida. Per això és una referent i exemple cabdal per les noves generacions progressistes que cada dia, la marxa del planeta fa més necessari. Feminisme i llibertat formen un binomi irreductible que ella va tenir sempre present.

Ara, quan torna a haver-hi una ofensiva de l’extrema dreta feixistoide que cal aturar i que amenaça les llibertats i la democràcia, persones com ella tornen a ser absolutament necessàries. Cal tornar a remoure una ciutat altre cop una mica adormida (amb excepcions, naturalment). Cal rejovenir els que encara lluiten avui dia i han lluitat sempre, cal una nova onada, una nova generació àmplia de lluitadors i lluitadores que, per a mi, esperançador com soc, ja està despuntant. Una altra generació a la qual la lluita doni sentit a la seva vida.