Qui és el del vestit blanc al costat de Sor Lucía?

Representa que el papa Lleó ha vingut a inaugurar una torre de la Sagrada Família, però això només és una excusa: en realitat, ha vingut a beneir les ambulàncies de Sor Lucía. Es va poder veure perfectament ahir a la tarda, en directe.

A quarts de 7, la monja manresana esperava a Montjuïc amb les seves precioses ambulàncies grogues perfectament alineades, preparades per rebre les benediccions del ‘number one’ abans de sortir cap a Ucraïna. En circumstàncies normals, un Papa no dedica una estona de la seva agenda geopolítica a esquitxar de glòria vaticana el projecte d’una simple monja argentina establerta a Manresa; i si fa el forat, serà un plis plas, el temps de dir ‘ego te absolvo’, just el que es tardi a beneir amb un gest una ambulància que representi totes les que hi pugui haver entre el monestir de Santa Clara i el Donbass. Però això no és el que va passar.

El Papa va arribar, Sor Lucía el va agafar per banda, li va endossar l’aspersori i me’l va portar per tota la fila d’ambulàncies, una per una. Amb la Sorlu a una banda i la monja que portava l’aigua beneïda a l’altra, el Papa va anar escampant a sobre de cada vehicle la protecció divina, en una escena que durava i durava, mentre la monja manresana aprofitava que tenia segrestades les orelles del Papa per xerrar i seduir, que és la manera amb què aconsegueix repartir aliments a Manresa o enviar ajuda a Donetsk. I al final del camí, quan ja s’havien acabat les xapes grogues, encara la Sorlu li va presentar un senyor que li va donar -amb una llarguíssima explicació- una ambulància en miniatura, i després algú li va regalar al Papa unes nines, una de les quals amb la cara de la Sorlu, i després ella el va fer saludar un grup de gent on hi havia una bona colla de manresans, amb els quals es van fer una foto. I després encara li va presentar més gent amb la qual es va fer més fotos, com si Sor Lucia conegués tots els catòlics de Catalunya, no com l’arquebisbe Omella, que els anava seguint amb aspecte de Bela Lugosi i amb posat d’haver-se equivocat de pel·lícula. Efectivament: aquella era la festa de la Sorlu i papà l’americano, que exhibia aquell somriure seu petrificat i anava dient que sí mentre Sor Lucia s’acomiadava amb una encaixada amb una mà i prement-li el colze amb l’altra, molt junts i formant una única taca blanca molt blanca, fins que el Lleó va tornar a engabiar-se al papamòbil i se’n va anar a reprendre el seu programa de propaganda i política, ja amb la feina feta.