La gran mentida de la cultura de l’esforç

Tinc 34 anys i formo part d’una generació a la qual, des de ben petits, se’ns ha inculcat una idea molt clara: estudiar i esforçar-se era el camí per tenir un bon futur, una feina estable i una millor qualitat de vida. Amb els anys, però, el món laboral ha canviat molt. És normal: la societat evoluciona i apareixen noves formes de treballar. El problema és que aquella promesa - «estudiar et portarà lluny»- ja no es compleix com abans. Moltes persones que han seguit aquest camí es troben, en acabar els estudis, amb un mercat laboral que exigeix experiència prèvia, una alta qualificació o requisits sovint desproporcionats, però que alhora ofereix poques oportunitats reals. Un mercat laboral, que exigeix cada vegada més i ofereix cada vegada menys. Parlem clar: ja no n’hi ha prou amb estudiar. Ni amb formar-se. Ni amb sacrificar anys de vida compaginant feina i estudis. Avui es demana experiència sense donar oportunitats, formació constant sense garantir retorn i una disponibilitat absoluta per a feines sovint mal pagades i precàries. I no es tracta de dir que la formació no serveix. Al contrari, formar-se és essencial. Jo mateixa he cursat estudis de formació professional i un grau universitari, compaginant-los amb una feina a jornada completa, i ho vaig fer convençuda que aquest esforç tindria recompensa. La frustració arriba quan la realitat no respon a aquesta expectativa. Quan te’n adones que, malgrat la preparació i les ganes, accedir a una feina digna és cada vegada més difícil. I que això no és un cas aïllat, sinó una situació compartida per moltes persones. El mercat laboral actual sovint obliga a competir en condicions desiguals: processos de selecció llargs i exigents, salaris baixos, responsabilitats elevades i poca estabilitat. A això s’afegeix la manca de resposta per part de moltes empreses que, gestionen candidatures sense tenir en compte que darrere de cada currículum hi ha una persona amb expectatives, necessitats i esforç acumulat. Tot plegat la recerca de feina s’ha convertit en una cursa de desgast mental constant. Una competició desigual on sembla que mai n’hi ha prou: ni prou formació, ni prou experiència, ni prou disponibilitat. I mentrestant, es continua repetint el mateix missatge a les noves generacions: «estudia, esforça’t i tot anirà bé». Però no, no tot va bé. La realitat és que moltes persones altament formades acaben acceptant feines precàries o desvinculades dels seus estudis. I no per falta d’esforç, sinó per un sistema que ja no recompensa aquest esforç com s’havia promès. Potser ha arribat el moment de deixar de repetir aquesta gran mentida i començar a qüestionar un model laboral que exigeix molt més del que està disposat a oferir. Perquè la pregunta ja no és si ens esforcem prou. La pregunta és: Per a què serveix esforçar-se en un sistema que no respon?