Papes i estrelles

Tradicionalment, havíem cregut que els grans referents col·lectius havien de ser persones rellevants en el món de l’art, la creació o l’esport; però aquests darrers dies, la visita del Sant Pare Lleó XIV ens ha deixat clar que els pontífexs són, avui, capaços de competir amb ídols com Rosalía o Bad Bunny.

La visita de Lleó XIV ha deixat imatges difícils d’ignorar: milers de persones a Montserrat, carrers plens al seu pas per Barcelona, emoció a la Sagrada Família i una expectació mediàtica que ha traspassat clarament la frontera de la pràctica religiosa. La capacitat de mobilitzar i d’atreure multituds, de generar conversa pública i d’ocupar portades i hores de directe a la televisió és innegable.

La resposta de la ciutadania a la visita del Sant Pare em genera dubtes en relació amb idees esteses de forma força més o menys generalitzada sobre el tarannà d’una societat del segle XXI immersa en un procés de deteriorament moral, cada cop més allunyada de qualsevol referència espiritual i dels valors fonamentals de defensa dels drets humans.

Amb tot allò que m’he vist aquests dies, costa explicar la resposta que ha despertat la visita i una servidora, educada en la tradició catòlica, em pregunto: darrere de les multituds hi ha una demanda persistent de lideratges que parlin de dignitat, de comunitat i d’esperança en un temps marcat per la polarització i la incertesa? L’erosió de la confiança en les institucions públiques ens aboca a lideratges religiosos?

El que és clar és que cada pontífex ha sabut connectar, en millor o menor grau, i amb el seu propi programa i registre, amb aquesta necessitat.

Joan Pau II va assolir nivells de popularitat extraordinaris gràcies al seu paper en la lluita contra els totalitarismes i a la seva defensa de la dignitat humana. Benet XVI, menys carismàtic, però intel·lectualment influent, va deixar una empremta profunda en el debat sobre la relació entre fe i modernitat, encara que la seva imatge va quedar afectada per la crisi dels abusos sexuals de l’església a menors. Francesc va recuperar una enorme centralitat pública posant l’accent en els pobres, els migrants, la justícia social i la cura del planeta. Lleó XIV sembla voler combinar aquesta sensibilitat social amb una aposta per la unitat i la reconciliació, fet que explica els elevats índexs d’acceptació dels seus primers mesos de pontificat.

Ara bé, seria ingenu contemplar aquesta visita sense recordar les ombres. L’Església ha estat, al llarg de la història, més a prop dels poderosos que dels vulnerables als quals avui diu voler servir.

Per això la visita de Lleó XIV deixa una paradoxa suggeridora. Les multituds que l’han aclamat a Catalunya no expressen necessàriament un retorn massiu a la fe. Expressen, sobretot, la persistència d’un anhel: que algú recordi que la dignitat humana, les segones oportunitats i la defensa dels més febles continuen sent causes capaces de mobilitzar una societat sencera.