Avancisme o progressisme?

«M’enamora lo vell i m’exalta lo nou.» En aquesta cèlebre sentència de J. V. Foix hi batega una tensió fecunda, gairebé perfecta: l’equilibri entre l’arrel i l’impuls, entre la memòria sedimentada i l’ambició creadora. Tanmateix, quan aquest equilibri es trenca —quan l’exaltació del nou deixa de ser una força creativa per esdevenir una pulsió acrítica—, el resultat no és el progrés, sinó la desorientació. És en aquest punt on la nostra societat sembla haver encallat: narcotitzada per la neofília i desarrelada de si mateixa.

No es tracta d’instal·lar-nos en una nostàlgia estèril; el passat, per si sol, no salva res. Però el present no pot edificar-se sobre la negació sistemàtica de tot allò que ens ha fet ser qui som. En els darrers temps, un progressisme mal entès ha actuat com un herbicida ideològic que no ha distingit les males herbes de les que realment donen fruit: en nom del progrés, s’han calcinat no només els mals hàbits, sinó també aquelles arrels que sostenien el nostre sistema de valors. En aquest gest indiscriminat, s’ha perdut la distinció fonamental entre allò que cal corregir i allò que cal preservar.

El problema rau en una concepció errònia del progrés, imaginat com una línia ferroviària recta que ha de córrer cap endavant sense mirar enrere. El progrés no comporta necessàriament que les coses evolucionin positivament. Cal recordar que els grans avenços polítics, tecnològics i socials que s’han consolidat al llarg de la història no van prosperar perquè neguessin completament el passat, sinó perquè van saber corregir-ne les injustícies preservant allò que tenia valor. No van ser salts al buit, sinó evolucions orgàniques capaces d’enllaçar tradició i renovació. L’avenç real s’assembla més a un trajecte de muntanya: amb corbes, desnivells i trams en què cal reduir la velocitat per no descarrilar.

Per avançar amb seguretat, cal mirar el retrovisor; no és un acte de regressió, sinó de responsabilitat. No es pot avançar sense la certesa de fer-ho amb seguretat. Sense aquesta visió de conjunt, el que anomenem «avançar» esdevé un estavellament inevitable contra la realitat. L’individu, desproveït de pilars com la família, la identitat cultural, el civisme o la cultura de l’esforç, queda sol davant d’un món que li exigeix redefinir-se constantment sobre el buit.

A aquest fet s’hi suma que, des de les institucions i els laboratoris d’enginyeria social, s’ha convertit la societat en una proveta, i Catalunya n’ha estat un camp d’experimentació de primer nivell on, massa sovint, s’ha confós la transformació social amb la imposició ideològica i s’ha legislat d’esquena al sentit comú. Sota el parany de la postmodernitat, s’han imposat constructes socials que ignoren la naturalesa de les coses i la veritat humana. Aquesta deriva es fa palesa, per exemple, en l’urbanisme, en les lleis i en l’educació, àmbits en què, els darrers anys, els projectes aplicats no han estat més que exercicis de lluïment personal nascuts dels prejudicis ideològics i de l’altivesa moral, molt característics d’una determinada cultura política que, convençuda de posseir una superioritat moral, ha acabat més preocupada per educar el ciutadà en el seu dogma que no pas per servir-lo. Aquesta supèrbia paternalista —que redueix el discrepant a la categoria de «mala persona»— és la que acaba polaritzant la societat i esdevenint un dels principals motors del descontentament de les famílies populars envers l’esquerrisme actual.

Cal, doncs, recuperar la lucidesa de Foix. Tornar a enamorar-nos del que és vell —no per immobilisme, sinó per reconeixement— i deixar-nos exaltar pel que és nou —no per impuls, sinó per criteri. Voler conservar allò que és essencial és, avui més que mai, l’acte més modern i revolucionari possible. Només així podrem bastir un futur que no destrueixi les seves pròpies bases. Per poder avançar, primer cal saber conservar qui som. Perquè el futur no pertany als qui trenquen amb tot allò que han heretat, sinó als qui saben distingir què cal preservar, què cal corregir i què cal construir de nou. Només essent decididament avancistes evitarem ser cegament progressistes.