Equilibris econòmics i lingüístics

No cal insistir-hi gaire: la calor poc habitual ha estat altra vegada el tema de conversa normal d’aquests darrers dies. Cal esperar que aviat s’anirà atenuant i que no n’haurem de parlar tan sovint perquè més enllà de la calor que hàgim de suportar hi ha temes molt destacats que val la pena de tenir presents. Un d’ells és el finançament català, una qüestió que des de fa anys ha aixecat polèmiques força sorolloses i que caldrà veure si ara s’aconsegueix trobar-hi una solució satisfactòria. El tema bàsic és prou conegut: fins ara Catalunya sempre ha aportat a l’Estat, en forma d’impostos de tota mena, molt més del que n’ha rebut a través d’inversions estatals directes a Catalunya o en imports per finançar l’activitat de la Generalitat. Millorarà ara aquesta situació? Caldrà veure si es va rectificant perquè havent aportat força més a l’Estat que d’altres autonomies no és just que els recursos finals de què disposa la Generalitat no permetin satisfer les necessitats d’inversió que el nostre país requereix i que habitualment es van ajornant fins que hi hagi mitjans econòmics suficients que puguin cobrir el seu cost.  

Passant, com és habitual a un altre tema, cal notar que de vegades sorgeixen polèmiques sorprenents per la seva inconsistència. Sembla, per exemple, que algú havia decidit que les paraules del Papa a Barcelona a l’església de la Sagrada Família, ara que fa cent anys de la mort d’Antoni Gaudí, havien de ser en castellà. Si realment era així caldria saber qui, o quin organisme, eclesial o no, ho havia decidit. Sembla mentida que es pogués prendre aquesta decisió, respecte d’uns actes que se celebrarien en un monument radicalment català i barceloní, construït per un arquitecte que era del tot conscient i defensor de la seva catalanitat. Però al final algú es va adonar de l’error i ja s’ha pogut comprovar que l’idioma preponderant -fins i tot en les intervencions papals- tal com corresponia i és lògic han acabat sent la llengua pròpia del país i de Gaudí.