Desequilibris de la política monetària

La decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’apujar el tipus d’interès en 0,25 punts percentuals aquesta setmana suposa un gir en l’orientació de la política monetària a la zona euro. Aquest increment, que situa l’interès en el 2,25%, respon a una reactivació de les tensions inflacionàries derivades, principalment, del xoc energètic associat al conflicte bèl·lic al Pròxim Orient.

La inflació que patim acumula factors de demanda, derivats de les polítiques monetàries i fiscals expansives, amb xocs d’oferta en un entorn geopolític inestable. En aquest context, la política monetària tradicional —basada en la fixació del tipus d’interès— mostra evidents limitacions. L’augment de la inflació per sobre de l’objectiu del 2% qüestiona la credibilitat de la política monetària i comporta el risc d’afeblir encara més una economia ja debilitada. La credibilitat del banc central acompanya la previsió de tornar a pujar l’interès aquest any, si les circumstàncies no milloren.

La zona euro presenta signes clars de desacceleració: creixement previst del 0,9% per al 2026 i contracció del 0,2% en el primer trimestre. En aquest escenari, l’augment dels tipus pot contribuir a contenir les expectatives d’inflació, però també pot agreujar la debilitat econòmica estructural, especialment en economies molt endeutades i fortament dependents del crèdit. No es pot descartar el retorn de l’estanflació, el pitjor escenari econòmic possible.

En el món actual, el diner fiduciari, sense cap valor per si mateix, i la centralització de la política monetària en els bancs centrals provoquen profundes disfuncions entre l’economia real i l’economia financera. En teoria, el sistema de pèrdues i guanys hauria de contribuir a assignar els recursos de manera eficient: les empreses que no satisfan les preferències dels consumidors desapareixen i romanen les que millor serveixen els clients. Tanmateix, aquest mecanisme es veu progressivament distorsionat.

La intervenció del banc central, especialment a través de polítiques monetàries expansives i sostingudes —tipus baixos, compres d’actius i expansió del balanç— altera els incentius dels agents econòmics. L’efecte Cantillon n’és un element clau: els diners de nova creació no es distribueixen de manera neutral i equitativa, sinó que beneficien primer els agents més propers al sistema financer —administracions públiques, grans corporacions i intermediaris financers— en detriment dels agents perifèrics —famílies, pimes i autònoms—.

Aquesta asimetria genera un canvi en la naturalesa de la competència econòmica. Ja no es tracta exclusivament de produir béns i serveis de valor, sinó d’aconseguir un accés privilegiat als fluxos de finançament monetari. La rendibilitat passa a dependre, en part, de la proximitat institucional i financera, més que no pas de la productivitat.

Una de les conseqüències més visibles d’aquest procés és la formació de bombolles d’actius. La liquiditat injectada pel sistema financer no es canalitza necessàriament cap a la inversió productiva, sinó que es dirigeix cap a mercats financers i immobiliaris, elevant els preus dels actius per sobre dels seus valors fonamentals.

Aquest fenomen afavoreix estratègies de cerca de rendes, en què els agents econòmics orienten els seus esforços no a crear valor, sinó a capturar una part d’aquesta riquesa generada artificialment. En aquest context, pràctiques com la sobrevaloració de projectes empresarials, la promoció de projectes futurs incerts o l’alineació amb el poder polític esdevenen mecanismes rendibles.

La conseqüència és una desconnexió creixent entre els valors financers i la realitat productiva. Les empreses poden mantenir valoracions elevades malgrat la manca de beneficis sostenibles, mentre que projectes productius realment rendibles poden encallar per manca de finançament. En absència d’alternatives d’inversió amb rendiments reals positius, molts agents —incloses les llars— són empesos cap a la participació en mercats especulatius. Aquest comportament no respon necessàriament a una racionalitat econòmica bàsica, sinó a la necessitat d’evitar la pèrdua de poder adquisitiu en un entorn inflacionari.

El resultat és la financiarització creixent de l’economia, en què la generació de riquesa es deslliga progressivament de l’activitat productiva. Aquesta dinàmica pot ser sostinguda durant períodes prolongats, però acaba generant importants fragilitats. Les distorsions no són exclusives del sector privat. La disponibilitat de recursos monetaris abundants pot incentivar també comportaments ineficients en el sector públic. El desviament de partides destinades a inversió per cobrir despesa corrent —com el cas a Espanya de fons Next Generation emprats per finançar pensions— alimenten la desconfiança i fomenten la corrupció.

A llarg termini, aquest model genera bombolles financeres, frau i mala assignació dels recursos. Quan la bombolla esclata, els costos es distribueixen de manera molt desigual: els petits inversors i agents més vulnerables assumeixen una part significativa de les pèrdues, mentre que els agents amb capacitat d’influència obtenen rescats o mecanismes de protecció. La pujada de tipus del BCE reflecteix la complexitat d’un entorn marcat per xocs externs i limitacions de la política monetària. Més enllà de la seva efectivitat immediata, posa de manifest la necessitat de repensar el funcionament de la política monetària en un context de diner fiduciari.

La desconnexió entre l’economia real i l’economia financera constitueix un dels principals reptes de les polítiques econòmiques. Recuperar mecanismes d’assignació eficients, basats en la productivitat i la innovació real, esdevé essencial per garantir la sostenibilitat. Al capdavall, la credibilitat institucional, la disciplina econòmica i la qualitat del teixit productiu determinen la capacitat de les economies per afrontar els desequilibris actuals sense caure en crisis periòdiques.