Kintsugi, la bellesa de les cicatrius de la vida

Vaig descobrir el kintsugi en un moment en què no em sentia especialment sencer. No el buscava com a filosofia ni com a solució. Va aparèixer. Com solen aparèixer les coses importants quan no tens gaire energia per fingir que tot va bé. Em va cridar l’atenció aquesta idea japonesa de reparar allò que s’ha trencat sense amagar-ho. De remarcar l’esquerda en lloc de dissimular-la. Hi havia alguna cosa en això que em resultava incòmodament familiar.

El kintsugi consisteix a reparar peces de ceràmica trencades utilitzant resina barrejada amb pols d’or. Les fractures no s’amaguen. Es mostren. Es ressalten. L’objecte no torna a ser el que era, però tampoc és menys. És diferent. I, moltes vegades, més bell. No pel que va perdre, sinó pel que ha travessat.

Quan vaig llegir que les ruptures formen part de la història de l’objecte, vaig pensar en el meu propi cos. En les meves cicatrius visibles. I, sobretot, en les invisibles. En aquelles que no s’ensenyen fàcilment. Les que no tenen un nom clar, però condicionen la manera com et mous pel món. La vida, almenys la meva, no ha estat una línia recta. Ha estat més aviat una successió d’esquerdes, reparacions maldestres, noves ruptures i aprenentatges lents.

Durant molt de temps vaig intentar amagar les meves fissures. Pensava que mostrar-me vulnerable em faria menys desitjable, menys respectable, menys fort. M’equivocava. El que va passar va ser justament el contrari. Quan vaig començar a parlar des de les meves ferides, sense adornar-les ni justificar-les, alguna cosa es va destensar. En mi i en els altres. La gent no fuig de la fragilitat honesta. Fuig de la impostura.

He comès errors. Molts. Alguns per ignorància. Altres per orgull. I d’altres, simplement, per no saber fer-ho millor en aquell moment. També he rebut cops que no vaig escollir. Pèrdues. Fracassos. Històries que no van acabar com esperava.

Tot això va deixar marques. Negar-les no les va esborrar. Acceptar-les va començar a transformar-les.

No crec en la perfecció. Mai no hi he cregut, però ara encara menys. La idea d’arribar intacte a algun lloc em sembla absurda. Viure implica trencar-se. Estimar implica trencar-se. Intentar alguna cosa de debò implica exposar-se a fallar.

Pretendre passar per la vida sense esquerdes només condueix a una cosa: la rigidesa. I allò que és rígid, tard o d’hora, es trenca.

El kintsugi no parla de resignació. No diu «aguanta». Diu una cosa més interessant: repara amb cura. Dona’t temps. No tapis l’esquerda de pressa. Deixa que la ferida reposi. Que el material s’endureixi. No hi ha pressa per brillar. Les cicatrius necessiten assecar-se. Algunes triguen setmanes. Altres, anys. I està bé que sigui així.

He après que l’amor propi no consisteix a agradar-te sempre, sinó a no abandonar-te quan estàs trencat. A tractar-te amb respecte quan falles. A no utilitzar la vergonya com a càstig. Això canvia d’arrel la relació amb tu mateix. I, des d’aquí, també canvia la manera com et relaciones amb els altres.

No sé si les meves cicatrius són boniques. Tampoc no ho necessito. Sé que són meves. Que parlen del que he viscut. I que, gràcies a elles, avui em conec millor. No soc un objecte restaurat amb or, però he après a no amagar les meves esquerdes.

Potser d’això tracta el kintsugi a la vida real. No de reparar-se per tornar a ser el mateix, sinó d’acceptar que, després de trencar-te, ja ets una altra persona. I continuar endavant des d’aquí.