El Papa no va sopar mai aquí

L’apreciat i recordat amic Diego Galan, escriptor i cineasta que durant deu anys va dirigir el Festival de Cinema de San Sebastián, va escriure el llibre de recomanada lectura per a cinèfils «Jack Lemmon nunca ceno aquí»; és un relat de les anècdotes més sucoses del certamen, mentre intentava incansablement que el seu ídol cinematogràfic visites Donostia, sense que en Lemmon ho acabes acceptant. M’ha vingut a la memòria pensant que Manresa podria escriure una obra semblant, després dels intents que ha fet perquè un Papa vingués a la catalana terra i trepitges la ignasiana ciutat, sense sortir-se’n. Hi hem estat molt a prop, amb el Papa Francesc per la seva condició de jesuïta i els vincles d’amistat i procedència amb Sor Lucía Caram, ho vam tenir a tocar; ara el seu predecessor Lleó XIV ens ha passat pel costat posant unes pinzellades de manresanisme papal, en l’anunci de benvinguda de la Generalitat rodat en escenaris de la ciutat i amb la benedicció de la nova expedició d’ambulàncies per a Ucraïna, organitzada per la Sor manresana més mediàtica amb una nodrida presència i participació bagenca, que es va fer a Barcelona.

Però no hi ha manera, sa Santedat ha pujat a Montserrat sense desviar-se una mica per aturar-se i posar-nos en el mapa; ens ha deixat orfes del show business d’un grapat de personatges vestits de vermell escarlata i porpra cardenalícia, desfilant i baixant escales, com si fossin vedettes d’una escena del musical Moulin Rouge; de la reialesa, la política i l’empresariat fent genuflexions, mentre el poble rebia l’aigua beneïda que l’hi era llençada per aspersió, amb el mateix glamur que si li tiressin Chanel. Tot plegat per convèncer a la parròquia catalana, que no arriba al 15 % a l’hora de marcar la casella de la declaració de la renda a favor de l’església, de ser tan generosa com l’espanyola que s’apropa al 50 %; encara que aquí hàgim pagat la magna obra de la Sagrada Família, íntegrament de la nostra butxaca, sense rebre ni un euro del catòlic i apostòlic estat espanyol.

Un dels millors comentaris que he llegit d’aquesta visita és el del periodista Quico Sallés, quan deia a les xarxes socials que caldria haver obsequiat Lleó XIV amb un bitllet de rodalies, perquè així el seu viatge hauria estat etern; i de passada, ben segur que l’hauria obligat a passar una bona estona, si més no, a l’andana de l’estació de la Renfe contemplant les impressionants vistes de la Seu i la Cova. Una altra vegada serà, no defallim en l’intent que Manresa caigui en gràcia a la gràcia divina, ja ho diuen que els camins que porten al senyor són inescrutables i, tractant-se d’això, camí més obscur i misteriós que la C-55 no n’hi ha cap altre sota la capa del cel.