Tres miracles

Silenci en l’escolta i ovació unànime de set minuts. Lleó XIV va provocar el primer miracle al Congrés dels Diputats. Cada una de ses senyories va ser capaç de callar i aplaudir la discrepància, inusitat per a uns representants del poble tan donats a alliçonar-nos en el menyspreu. Tot i que tots van jugar a situar-se en l’equip del Papa, cap d’ells va poder sentir-se plenament d’acord amb el seu discurs. Lògic. Lleó XIV, és clar, es va mantenir ferm i transparent en l’eix moral de l’Església catòlica. Pot agradar més o menys, però no se li pot negar coherència.

¡Ai, la coherència! Aquest va ser el segon miracle del Pontífex. L’efecte balsàmic de no produir curtcircuits continus entre les paraules i la moral. La seva defensa catòlica de la vida la va portar a emparar-la en tots els terrenys. Cap diputat l’acompanyaria en el viatge complet. L’esquerra -i la majoria de la ciutadania- no subscriuria el seu rebuig de l’avortament i l’eutanàsia. La dreta i la ultradreta tampoc s’endinsarien en un món en el qual oferís als migrants «vies segures i legals, una acollida respectuosa i possibilitats reals d’integració; i promoure, alhora, el dret a quedar-se a la pròpia terra, treballant perquè ningú hagi d’abandonar la seva llar per falta de pau, seguretat o condicions dignes de vida, entre les quals les desigualtats econòmiques i els efectes de la crisi climàtica». I allà va arribar el tercer miracle.

Cap partit ha de combregar amb el discurs complet de Lleó XIV. Però sí que mereixen una condemna moral els que tenen el desvergonyiment d’utilitzar el cristianisme com a far identitari d’Occident i perverteixen els seus valors bàsics, els que taquen la creu amb obscenitats com la prioritat nacional: «Allà on una persona és discriminada pel seu origen nacional, ètnic, religiós o lingüístic, o per la seva condició econòmica o social, es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans». Respecte, coherència i veritat, els tres miracles de Lleó XIV.