De l’entrenador infal·lible

Hi ha una anècdota de Johan Cruyff que trobo deliciosa. Sempre m’ha semblat que condensava la intel·ligència de l’espavilat que era, el seu talent únic i el seu sentit de l’humor original i optimista. Ell mateix explicava que un dia, després d’haver fet l’última xerrada tàctica al vestidor i mentre els jugadors ja enfilaven el camí cap al camp, va agafar el seu ajudant Carles Rexach i li va dir: «Nosaltres, ja hem guanyat el partit. Ara, a veure què fa aquesta colla!» És una anècdota que recordo sovint quan veig la majoria d’entrenadors de bàsquet durant els partits. Vull dir la desaprovació després de l’error d’un dels seus o la cistella d’un contrari. Quan mires cap a la banda, sigui després d’una bona jugada o d’un error, quan passes per un bon tram joc o quan no saps com contrarestar els encerts del rival, esperes trobar en el teu entrenador complicitat i solucions i ànims, mai una esbroncada. Ja entenc que un entrenador de bàsquet té la facultat d’intervenir en el desenvolupament del partit potser més que el de cap altra disciplina i que, per tant, un temps mort, una substitució o un crit d’atenció són del tot oportuns, fins i tot una falta tècnica per mirar d’encendre el públic. Però, el que s’observa és una gestualitat impròpia i excessiva. És com si volguessin fer-nos creure que si no han ficat la cistella o el rival els n’ha anotat una no és pas per culpa seva, que ells bé han fet un triple i han col·lapsat l’atac rival en la defensa impecable que han dibuixat a la pissarra, que la raó del desencert és culpa dels seus jugadors que no han seguit les seves indicacions infal·libles. Com si diguessin al públic que amb aquella colla que li ha tocat dirigir no hi ha res a fer o que no arriba al nivell dels seus coneixements i excel·lència. És una anècdota, aquella d’en Cruyff que deia, que se’m fa present a tots els partits de bàsquet, gairebé. En els play-off d’aquests dies, per exemple, i en una banqueta concreta més que en cap altra.