Ni por ni odi! Justícia social!

L’extrema dreta com sempre ha trobat un filó d’or en la por. Mentre els lobbies agreugen la crisi de l’habitatge a les ciutats i ofega els sectors agraris al rural, mentre els lobbies especulen amb cada metre quadrat i el semiesclavatge d’immigrants sense papers alimenta l’economia submergida, la ultradreta ibèrica i els seus aliats assenyalen els més febles: «l’immigrant», «el pobre», «el diferent». La seva consigna de «Prioritat Nacional» no és més que un miratge per tapar la veritable prioritat: blindar els grans propietaris, els fons voltors i els explotadors que prosperen gràcies a una mà d’obra invisible i sense drets. Que no vulguin enganyar. L’enemic no és el veí que fuig de la pobresa, guerra o la fam. L’enemic és el capital depredador que juga a dividir-nos per continuar manant. Per això, defensar els drets humans no és caritat: és justícia i l’única via per construir una majoria social capaç de derrotar el feixisme i el que s’amaga al darrere: el treball digne i un salari just, l’accés real a l’habitatge, la regularització immigrant digna i la fi per fi de la precarietat. Falten un any per a les eleccions municipals i poc més per a les generals. És hora de rebel·lia, però també de pensar-ho bé tot. No n’hi ha prou amb crítica política: cal mobilització, proposar i unir. La classe treballadora necessita un horitzó de lluita, esperança i alegria. La política, reduïda a la queixa permanent o a l’individualisme salvatge del «campi qui pugui», alimenta el desencant i la violència que després explota l’extrema dreta. I ho sabem: els joves precaris, amb el futur cancel·lat, són víctimes fàcils dels discursos que venen un passat sagnant, xenòfob i antifeminista. Però la ràbia buida no construeix res. La burla i l’espectacle ultradretà duren el que dura el crit; en acabat tornen l’ansietat i l’orfandat d’alternatives reals. Per això cal recuperar la utopia. Cal mostrar que és possible un món diferent: amb drets, amb habitatge, amb una acollida digna i amb uns moviments socials que no tinguin por de la seva pròpia ambició transformadora. La unitat progressista no és una consigna de cartó pedra: és l’única eina per desmuntar el relat de l’odi i obrir, col·lectivament, el futur que ens han robat. O ens unim, o ens devoren. O construïm esperança, o ens ofegarem en la retrotopia d’un passat que mai no va ser gloriós. Feixisme, mai més. Justícia social. Ara i sempre.