Quin país!

Ho pensava un dia d’aquests de Patum: tanta gent, tan atapeïts, tan alegres, fins a tan tard; i pràcticament cap baralla, cap agressió, cap mal rotllo. Potser em traeixen els records, però m’atreveixo a dir que a la Patum de fa trenta anys hi havia més tensió (i hòsties) que no pas ara, i no ho dic només per l’Isanta. I això, fer grans festes populars, al carrer, de franc, amb llibertat, barrejant gent de tota mena, origen i condició, i de forma quasi sempre pacífica i respectuosa, és un tresor que no totes les societats del món poden exhibir.

Pensava, deia, que tenim un país collonut. De fet, ho penso sempre, però encara més en aquesta època de l’any, quan arriba el bon temps, però encara no ens ha estabornit la calor. El verd encara domina, es multipliquen les festes i trobades, sortim com mai al carrer i a la natura, la canalla celebra que s’acaba el curs, els ganàpies preparen la selectivitat, qui més qui menys fa plans per l’estiu i tot, o quasi tot, funciona raonablement bé.

Tenim problemes, evidentment, i alguns són greus. Però quasi tots venen de lluny i tenen causes profundes i estructurals. El pèssim servei de Rodalies, la minorització de la llengua, el dèficit fiscal, la pobresa infantil (i la no infantil), un parc immobiliari mal repartit, la (manca de) gestió forestal, un sistema educatiu infrafinançat… I són problemes que, precisament perquè són estructurals i tenen a veure amb la subsidiarietat política, no els solucionarà un govern com l’actual, políticament subsidiari.

Però malgrat això, malgrat els reptes i les adversitats, seguim sent un dels llocs del món on més i millor es viu. Tots els indicadors així ho confirmen, i per això ens arriba, de visita o per quedar-s’hi, tanta gent d’arreu del planeta. A sobre, tenim excuses per fardar, per enlluernar al món, des d’un club de futbol a una església enorme, passant per una cuina brutal, una sanitat i una educació (sí, també l’educació) públiques de nivell, un paisatge excepcional i un equilibri entre el lleure i la feina, entre el que és personal i el que és col·lectiu, entre el vell i el nou, envejable i envejat. L’anunci de la cervesa, amb aquella mediterraneïtat (eufemisme de catalanitat) idealitzada, és mentida, d’acord, però conté un fons de veritat reconeixible, per això ens hi veiem reflectits.

Hem tingut, tenim i tindrem motius i raons per protestar i reivindicar, per descomptat, però davant dels nostres ulls tenim un país que, tot i els canvis de tota mena (i gràcies també a aquests canvis), continua sent fantàstic. Malfieu-vos, doncs, dels que prediquen la derrota i l’apocalipsi: que si el país cau a trossos, que si es dessagna, que si estem al caire de l’abisme, que sí que ens extingirem... Ens volen emprenyats i acollonits per vendre després que salvaran Catalunya, de nosaltres mateixos.