No voldria que passés per alt

Vaig tenir la sort d’estudiar i després treballar durant molts anys a l’Institut Français de Manresa.

Quan t’adones que se’n va l’últim dels seus dos grans referents, Monsieur et Madame Jorda, et venen al pensament totes aquelles coses que feien que l’Institut fos casa, fos família: les campanyes solidàries, les excursions a peu a Montserrat, la xocolata desfeta que Mme. Jorda feia per tots els alumnes a final de curs, les cançons de Nadal, el concurs de redaccions, l’olor de la pipa de M. Jacques i aquella tonada que sovint cantava entre classe i classe («Bonsoir, Madame la Lune, bonsoir...»), la taula de ping-pong que tenia la ‘virtut’ de fer arribar molts alumnes més d’hora del que tocava per poder jugar, la petita biblioteca curulla de llibres sempre a la nostra disposició... Un seguit de coses entranyables que feien que l’Institut Français, a més de ser un centre que gaudia d’un gran reconeixement acadèmic pel seu ensenyament de la llengua i cultura franceses, fos també un lloc on et senties bé, com deia abans, un lloc on et senties com a casa, en família.

Feien un bon tàndem M. et Mme. Jorda: ell, més expansiu, més xerraire, més rialler...; ella, més callada, més discreta, més seriosa, però sempre sempre propera, comprensiva i afable. Les seves classes feien llevada perquè Mme Jorda se sabia mantenir en aquell punt just tan difícil entre el rigor acadèmic i la flexibilitat humana... Tot un exemple, fins al final.

I ja gran, allunyada de l’ensenyament, ens rebia contenta, a casa seva, les ocasions que l’anàvem a veure... Quin goig per nosaltres poder gaudir d’aquella ment encara tan lúcida, tan persona...

Gràcies pel llegat humà i cultural que Mme Catherine et M Jacques han deixat en molts de nosaltres.

Merci beaucoup, Mme Jorda! On ne vous oubliera jamais. Que trobeu, tots dos, M et Mme, junt amb el vostre fill Christian, la llum i la pau.