El satanisme a Manresa

El musicòleg, intel·lectual i periodista Oriol Pérez va reflexionar sobre la influència històrica del satanisme a la ciutat. Presentat per Ramon Fontedevila redactor del Pou de la gallina, la intervenció va tenir lloc a la sala d’actes del Casino, enmig d’un públic heterodox. L’històric eslògan que per Catalunya, ‘Montserrat és la llum i Manresa la foscor’, ha estat alimentat arran de les declaracions del capellà Gustavo Lombardo, rector de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè, que el passat febrer fou traslladat a Getafe. Va denunciar la influència que el dimoni exercia a Manresa a través del Correfoc. No és estrany que Manresa sigui l’ombra perquè si sant Ignasi s’hi va il·luminar és perquè estava en un lloc fosc. Per Pérez el pas del sant per Manresa no és una alegria, sinó un descens als inferns, fins a plantejar-se el suïcidi. Per Lombardo el dimoni anava guanyant terreny fins al punt que dos històrics fundadors del Correfoc, han deixat d’anar-hi perquè percebien una presència i energies que els feia allunyar-se’n. Oriol va fer una investigació periodística que el va portar a entrevistar-se amb metges, psiquiatres, exorcistes, llegir molt sobre satanisme i participar en un ritual de litúrgia satànica que no es va creure, en ser un acte més de la postveritat.

Manresa és una ciutat fosca, on Ignasi s’il·lumina i celebrem el misteri de la Llum que encara no sabem què va ser. El 1960, el cineasta Luis Garcia Berlanga va trobar-se amb una Manresa fosca, provinciana, que només aparentava. Aquests dies s’ha fet una gal·la Plácido, que a Pérez li va semblar una autèntica xarlotada, amb vestits d’etiqueta i catifa vermella. Valora que els impulsors no han entès el film perquè el que denuncia és la caritat convertida en espectacle. Si Plácido denuncia la hipocresia, la gal·la és la supèrbia. Fa temps es va dir que Manresa volia ser una ciutat ignasiana referencial dins del catolicisme europeu. El projecte actualment està totalment oblidat perquè costa d’entendre que els valors que històricament s’atribuïen al nou paradigma, ara resulta que es concreten en un festival anual de 150.000 euros, per escoltar Rosario o Luz Casal. També és supèrbia veure les pancartes de la Fàbrica Nova amb l’eslògan la ‘Manresa + Benparida’. Què passa amb la degradació humana, amb la creixent brutícia a la ciutat, amb la percepció d’inseguretat, que tots sabem que hi és, l’enorme crisi comercial de carrers com Sobrerroca, on quan hi passeges et cau l’ànima als peus. El país està en decadència, però a Manresa un grau més. És evident que hem passat de la Manresa del 2022, capital catòlica ignasiana, que va acabar com el rosari de l’aurora, a un espectacle lamentable. A Manresa viu l’exbisbe de Solsona que feia exorcismes fins el dia que es va enamorar d’una persona que escrivia novel·les satàniques i ara ell es dedica a guanyar-se la vida inseminant porcs, que «ja no pot ser més càstig diví», però és coherent i continua combregant cada diumenge. A Manresa el problema no és de possessió sinó psiquiàtrica. Cal anar a l’inconscient col·lectiu. Davant la realitat local, en lloc de muntar grans festivals o eslògans com Manresa + Benparida, possiblement des de l’assumpció de ser l’ombra de Catalunya, ens caldria repensar la ciutat, començant de zero per refundar-la.