L’herència de Pujol

Des dels seus orígens, Catalunya ha viscut de forma natural l’arribada de persones procedents d’altres països i cultures, i cada generació ha hagut de construir el país a partir de noves realitats. Aquest ha estat un repte que, especialment al segle XX, ha preocupat pel risc de no poder integrar les noves fornades a la societat catalana autòctona. El 1976, Jordi Pujol recollia i actualitzava en el llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya els seus pensaments i escrits des del 1958. Pujol va formular una resposta al fet migratori que ha marcat el pensament polític català contemporani. Deia que «és català qui viu i treballa a Catalunya i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya». Però hi afegia un matís essencial que no se sol esmentar: «(...) i que, de Catalunya, en fan casa seva, és a dir, que d’una manera o altra s’hi incorpora, s’hi reconeix, s’hi entrega, no li és hostil». La catalanitat no era per a ell una qüestió d’origen, sinó d’adhesió «(...) Excepte el que va amb prejudicis anticatalans, l’immigrat, en principi, és un català. Ho és des del moment que ve a Catalunya a viure-hi, a treballar-hi i a estimar-la». Durant dècades aquesta idea va permetre integrar centenars de milers de persones arribades d’Espanya. Sense renunciar a les seves arrels, molts van assumir Catalunya com casa seva i van participar de la seva prosperitat. Aquella política d’integració va ser probablement una de les grans històries d’èxit del nostre país. Avui el repte és molt diferent per dimensió i complexitat, però no de fons. Catalunya ha experimentat en poc més de vint anys un creixement extraordinari de la immigració amb noves realitats culturals, lingüístiques i religioses. Aquest fenomen genera oportunitats, però també interrogants legítims sobre la cohesió social, la convivència i la continuïtat de la nostra identitat col·lectiva. La resposta no pot ser ni la negació del problema ni la confrontació permanent. Una societat que renuncia a integrar acaba dividida en comunitats que comparteixen espai però no projecte comú; i si abandona la seva identitat tampoc no té res a oferir als qui arriben. La integració requereix dues voluntats. La de qui és acollit, que ha de fer l’esforç d’incorporar-se a la llengua, als costums i als valors cívics del país. I la de la societat d’acollida, que ha de tenir confiança en si mateixa, sentit d’afirmació i orgull de la seva cultura i capacitat de transmetre-la amb «un gest de generositat confiada i magnànima». La cohesió no es fa només a partir de la bona voluntat, també necessita un marc compartit de drets i deures per a tothom. La igualtat entre homes i dones, el respecte a la llibertat individual, a les normes de convivència i a les institucions, o l’ús del català com a llengua comuna són innegociables. Són valors que han de ser assumits per tothom, vingui d’on vingui. Potser avui, més que mai, convé recuperar aquella intuïció de Pujol: la integració no és només una política pública, és sobretot una actitud col·lectiva. Catalunya necessita continuar sent una terra d’acollida, però també necessita continuar sent Catalunya. El pròxim 27 de juny la Joventut Nacionalista de Catalunya homenatjarà el president Jordi Pujol a Planoles per reconèixer-li el seu llegat. La capacitat de construir un discurs i una acció d’integració és un dels testimonis més valuosos de l’herència que ens ha deixat i que cal reivindicar.