Qui ocupa el centre de la ficció?

La tradició literària ens ha deixat una llista inacabable de protagonistes masculins dolents: Macbeth, Ricard III, Don Joan, Mefistòfil, Raskólnikov, Dorian Gray, Heathcliff, Jean-Baptiste Grenouille, Tom Ripley... La seva maldat ha estat l’eix de la seva narrativa.

En canvi, quan repassem les protagonistes femenines, la llista es redueix de manera notable: Medea, Lady Macbeth, Marquise de Merteuil, Milady de Winter... que tot i tenir entitat pròpia, sovint, no són protagonistes de ple dret.

Durant segles, la literatura europea i russa ha produït molts menys exemples de dones protagonistes malvades que d’homes. Elles s’han quedat normalment en figures antagonistes. I si han pujat a la categoria de protagonistes han estat figures tràgiques com Anna Karènina, rebels com Antígona o moralment ambigües com Emma Bovary.

Hem d’esperar a finals del XIX per trobar la figura de l’antiheroïna convertida en protagonista: Becky Sharp. Thackeray, a Vanity Fair li concedeix una complexitat psicològica inhabitual per a una dona de ficció del seu temps.

Però el veritable salt arriba el 2012 amb Amy Dunne: el prototip d’antiheroïna contemporània que Gillian Flynn, explora a Gone Girl. El lector pot condemnar-la i, alhora, admirar-ne la intel·ligència, la determinació i la capacitat de desafiar les expectatives. Ella és el símptoma d’un canvi cultural: la literatura contemporània ja no exigeix que les dones protagonistes siguin dignes d’admiració.

Incloses en aquest canvi també trobem protagonistes mares, que ja no són idealitzades, vistes per les seves pròpies filles: Janette Winterson, Arundhati Roy, Annie Ernaux o Elena Ferrante.

A la narrativa contemporània es produeix, per tant, un canvi molt important de paradigma: els personatges femenins, siguin dignes d’admiració o bé amorals, deixen de ser secundaris per convertir-se en protagonistes.

Segurament hi té molt a veure el fet que les dones són les principals lectores i que el nombre d’escriptores de ficció literària s’acosti gairebé a la paritat.

Aquest canvi de paradigma no ha afectat només el gènere dels protagonistes, sinó tota la jerarquia de la ficció: ara, molts personatges masculins s’han convertit en secundaris.

Al nostre país, a Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, els homes ja no són protagonistes. Ni a la trilogia: Permagel, Boulder i Mamut, d’Eva Baltasar, ni a Aprendre a parlar amb les plantes o La possibilitat de dir-ne casa, de Marta Orriols.

En aquest context també també hi incloc la meva novel·la Una assassina massa jove.

I és que la narrativa actual està reordenant les jerarquies de la ficció: elles estan recol·locant-se on els pertoca.