Una invitació a l’esperança

Un ús malèvol i desmesurat de les noves tecnologies conjuntament amb altres patologies, com el narcisisme, l’imperialisme i una cobdícia immensa, són practicades amb total impunitat per part dels poderosos d’aquest món. Van implantant unes polítiques que anorreen els sistemes democràtics, limitant els drets constitucionals de cada persona. El papa Lleó XIV en la seva recent encíclica «Magnifica Humanitas» denuncia de forma clara els perills que correm els humans si ens deixem portar per aquesta voràgine de factors negatius: efectivament, per posar només un exemple, l’augment de la producció d’armament, altrament dit amb l’eufemisme de despeses de defensa, està provocant de facto més guerres, més genocidis, més víctimes per causa de drons i míssils. El bombardeig sistemàtic d’hospitals, escoles, edificis civils és una realitat palpable. Tots tenim in mente el que està passant o ha passat a Gaza, Cisjordània, Líban o Ucraïna. El triomf de la crueltat extrema pot provocar que la por es vagi instal·lant al nostre cor.

Davant d’aquest dantesc panorama, hem de recórrer a les paraules de Jesús, llegir-les, rellegir-les, proclamar-les i viure-les. A l’evangeli d’aquest diumenge, Mateu 10, 26-33, Jesús ens proposa dos elements que ens poden ajudar a mantenir la serenitat i el criteri propi davant aquesta situació global d’extrema gravetat.

D’una banda, Jesús ens comunica que no hem de tenir por, si bé cal tenir la virtut de la prudència. El que hem de foragitar de totes totes és la por, ja que aquesta paralitza, provocant un torbament de l’ànima, un sentiment d’inquietud davant un perill real o imaginari que ens pot arraconar a una vida miserable. En canvi, si instaurem la pau i la serenor al cor, la por ha de minvar.

D’altra banda, Jesús ens adverteix que cal fer confiança en la seva paraula salvadora, que ens ajudarà a vèncer la por, tot dient-nos: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però qui em negui... també jo el negaré davant el meu Pare del cel».

Tristament, és dona el cas que hi ha persones creients que amaguen llur fe, per por al que diran, com si la religiositat o l’espiritualitat siguin un assumpte superat, més propi de temps antics.

No es tracta de proclamar amb trompeteria que hom és creient, però sí que cal saber donar raó de la mateixa esperança, cosa que requereix el seu esforç. Ens hi pot ajudar la lectura del magnífic i recent llibre «Encara ets de Missa?» de l’advocat i escriptor Antoni Gelonch Viladegut.