Europa respon

Europa ens n’està donant una de freda i una de calenta. Aquesta setmana s’han conegut les tensions entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen i la cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas. La primera, insistint en voler involucrar la UE en el control de l’estret d’Ormuz, com demana Trump; la segona, prioritzant el front rus de la guerra d’Ucraïna. Són les diferències entre els grans estats occidentals i els petits estats orientals.

Això d’Europa és farragós. Ja ho adverteix en les seves intervencions Mario Draghi: Europa ha de decidir com més aviat millor si accepta el repte del nou món o es condemna a la irrellevància i, sobretot, dels valors que han caracteritzat la seva història. Draghi reflexiona sobre les dificultats que ha hagut de superar Europa, acostumada a dessagnar-se en guerres d’annexió i finalitat imperialista, per arribar a l’actual estadi que es va instaurar passada la Segona Guerra Mundial; i que va progressar territorialment amb l’enfonsament del Mur de Berlín i el bloc soviètic.

El recent llibre, «Competere o sparire», és un recull dels seus discursos públics dels darrers anys que ja advertien dels problemes i les solucions avançades per resoldre’ls. La ruptura amb els Estats Units, la competència amb la Xina, el neoproteccionisme global, la dependència de l’energia i les matèries primeres, i el retard tecnològic. Davant d’aquests conflictes geopolítics, la Unió Europea ha de fer un canvi «radical», segons Draghi, amb nous Tractats, una estructura federalista «pragmàtica» i inversions «conjuntes» en àrees estratègiques, inclosa la defensa.

Al seu discurs a Brussel·les, un any després de la publicació del seu Informe de Competitivitat Europea, va avisar de la lentitud de la implementació de les reformes. I acusava un dels mals de fons de la UE i de molts estats: entre la determinació dels líders i l’aplicació de les decisions preses, una munió de buròcrates, que molts cops defensen la seva plaça, es dediquen a posar pals a les rodes per a què el carro vagi pel pedregar.

Són frases de Draghi: «Europa no pot confiar en els seus aliats»; «La globalització tal com la coneixíem s’ha acabat»; «El nostre model de creixement s’està esvaint i la inacció amenaça la nostra competitivitat i la nostra mateixa sobirania»; «Europa corre el risc de subordinar-se, dividir-se i desindustrialitzar-se»; «El projecte europeu es va construir, deliberadament i sàviament, per evitar la concentració de poder. Després de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, els europeus van decidir que cap estat membre dominaria els altres». Això ha justificat les agències independents, els processos lligats a normes i mercats. Fins que el sistema ha deixat de funcionar.

En un altre pla més pràctic, també és notícia europea recent que a finals de maig va tenir lloc la reunió dels ministres de finances de sis estats de la UE. La Comissió Europea ha estat intentant crear una unió de mercats de capitals durant més d’una dècada amb poc èxit a causa de la resistència de les capitals de la UE, decidides a protegir les indústries nacionals i a resistir-se a cedir poder a Brussel·les.

Els punts clau de l’acord dels sis ministres són una supervisió centralitzada. Es va pactar la creació del Market and Integration Surveillance Package (MISP). Al mateix temps, es va decidir crear un paquet de mesures per transferir progressivament la supervisió de les infraestructures de mercat més significatives a l’Autoritat Europea de Valors i Mercats (ESMA), amb seu a París. Pel que fa a competitivitat i inversió, es vol reduir la fragmentació reguladora actual dels 27 estats membres. Es busca canalitzar millor l’estalvi privat cap a les empreses per poder competir directament amb el mercat de Wall Street. Es vol crear un mercat financer a l’estil dels Estats Units que li faci front.

Finalment, en ser els sis estats més grans, el pacte d’aquests sis països (liderat en gran part per Alemanya i França), crea una majoria política indiscutible dins la UE per accelerar les reformes durant l’any 2026. Com que la UE està acostumada, fins ara, a fer-ho tot per unanimitat, provocant sovint situacions de bloqueig, Brussel·les ja ha advertit els països de l’E6 del risc que els altres governs no vegin bé la iniciativa. Però, per altra banda, sense una reforma política, els responsables polítics de la UE creuen que Europa pot quedar-se enrere dels pesos pesants econòmics dels EUA i la Xina; i que les startups europees més prometedores abandonin Europa en favor d’inversors estrangers.

De les tres informacions anteriors es dedueix que alguns líders desacomplexats com Draghi posen el dit a la nafra, sobre la necessitat que Europa es mogui si no vol quedar devorada en el nou món que està venint. Que aquests advertiments quan es posen a la pràctica xoquen amb visions contraposades en prioritats de polítiques internacionals i militars. I també quan es vol començar a muscular un bloc financer que superi les misèries estatals per poder injectar diners a la reindustrialització i la tecnologia europees.