Les addiccions a l’or verd i a les xarxes

Escolto un debat sobre la potència cultivadora, manufacturera i distribuïdora de Catalunya en el negoci de la droga i m’encomano del neguit dels participants. Segons l’Observatori Europeu de les Drogues (EUDA) ens hem convertit en un clúster internacional en producció i exportació de marihuana, que ja ha assolit la D.O. «Or verd català». La incredulitat dona pas a una encesa aportació de sensacions personals sobre els signes externs que delaten el negoci que genera aquesta activitat: ocupació lucrativa per a individus sense ofici ni benefici que van lluents pels nostres carrers creant inseguretat. Modus vivendi per a desarrelats captats per màfies amb gran incidència arreu. Se citen poblacions dependents del tràfic de drogues com a principal activitat «productiva», i se n’identifiquen de catalanes semblants a d’altres que hi ha a Galícia, Andalusia i oceans enllà. Tot plegat assenyala preocupació per la deriva creixent del fenomen i, sobretot, la laxitud social i política davant la problemàtica, no prou amatent a combatre-la de forma eficient. I és aquí on el debat apunta cap a un altre element d’addicció que anuncia desastres socials si no s’aconsegueix neutralitzar: l’ús i la dependència de les plataformes digitals que baten rècords d’edat primerenca en l’accés a les xarxes, la pornografia, la IA i continguts alienadors que ja han portat al suïcidi adolescents amb problemes de salut mental. El més recent, el d’una noia italiana de dotze anys que ha mogut els pares a denunciar Meta (Facebook, Instagram, WhatsApp, i Messenger entre d’altres) i TikTok per la incidència negativa en els menors d’edat. El que no se sap encara és el cas judicial que es farà a les denúncies, de la mateixa manera que no es té notícia de quin efecte han tingut les mesures dels països que han prohibit o restringit l’ús de les xarxes socials a menors d’edat. Segur que hi ha sectors poderosos contraris a les mesures de control, com també van aparèixer quan es va engegar la lluita contra el tabaquisme. Però, si es va erradicar d’espais públics perquè és nociu, addictiu i crea dependència, esclavitud com l’ús descontrolat de les xarxes, a què s’espera atorgar la Michelin d’or al restaurant que prohibeixi l’ús dels mòbils dins del menjador, amb expulsió immediata dels pares que «s’alliberen» del fill amb una pantalla amb jocs digitals? Mentrestant, els adults podem continuar patint per la ximpleria trumpiana, les joies àrabs de ZP, la penúltima acusació aznariana de Feijóo, o barallant-nos pel substitut de Junqueras, l’absència de Puigdemont i les prèdiques ripolleses..., que els joves amb necessitat d’evadir-se i ser feliços tenen xarxes i or verd on trobar respostes per al futur que els deixem. Estem guillats.