Un món de petits Estats

Suïssa, paradigma d’Estat de dimensió reduïda i elevada qualitat institucional, ha rebutjat en referèndum la proposta de limitar la seva població a 10 milions d’habitants, un debat que planteja qüestions relatives a la immigració i la pressió sobre les infraestructures, el cost de l’habitatge i la sostenibilitat dels serveis públics. La pregunta que es planteja és la següent: Quina relació hi ha entre la mida d’un Estat i el seu nivell de benestar, la qualitat de la governança i la solidesa de les institucions? D’entrada, la fragmentació política, lluny de ser una debilitat, constitueix una font de llibertat, dinamisme i prosperitat, ja que un món compost per centenars o milers de petits països oferiria clars avantatges respecte d’un sistema dominat per grans Estats centralitzats.

En primer lloc, la proximitat entre governants i governats és una de les virtuts essencials dels petits països, ja que allà el poder és més visible i accessible, els ciutadans poden identificar amb facilitat els responsables de les decisions públiques i els errors de govern no queden diluïts en estructures opaques, sinó que es manifesten amb claredat i en faciliten la correcció. Aquesta proximitat reforça els mecanismes de responsabilitat política i contribueix a una cultura cívica més exigent, alhora que la multiplicació d’unitats polítiques introdueix una forma de control extern del poder que complementa la clàssica separació interna (executiu, legislatiu i judicial), atès que la competència entre jurisdiccions limita les temptacions autoritàries i dificulta la concentració excessiva de poder en un sol centre de decisió.

En segon lloc, la petita dimensió obliga els Estats a competir constantment en l’àmbit institucional, econòmic i regulatori, ja que no poden recolzar-se en grans mercats interns ni en l’abundància de recursos, circumstància que els empeny a dissenyar sistemes fiscals menys confiscatoris, regulacions més eficients i millors polítiques públiques. Aquesta dinàmica competitiva es tradueix en el fenomen conegut com votar amb els peus, pel qual ciutadans i empreses es desplacen cap a aquelles jurisdiccions que ofereixen millors condicions, la qual cosa imposa una disciplina constant als governs i els obliga a millorar per no perdre inversions i capital humà. En contraposició, els grans Estats faciliten l’acció dels grups de pressió, que poden influir sobre un únic govern de manera fàcil, generant distorsions que no responen a l’interès general.

En l’àmbit econòmic, els petits Estats tendeixen espontàniament al lliure comerç, ja que la seva pròpia limitació de recursos els impedeix aspirar a l’autosuficiència i els obliga a integrar-se en els fluxos internacionals de béns i serveis, treballadors i capitals, fet que afavoreix l’adopció d’estàndards globals, la millora de la competitivitat i la innovació. Aquesta obertura es reflecteix també en la seva política monetària, sovint més prudent i disciplinada, atès que qualsevol desviació inflacionària seria sancionada immediatament pels mercats internacionals, cosa que els porta a mantenir monedes sòlides. Per contra, els grans Estats disposen d’un marge més ampli per a polítiques monetàries expansives que poden derivar en processos inflacionaris.

Un altre aspecte rellevant és la naturalesa dels conflictes i la seguretat internacional. Els Estats petits, per la seva pròpia escala, no solen disposar de grans exèrcits ni de capacitats militars per iniciar conflictes massius, fet que redueix considerablement la probabilitat de grans guerres. Tot i que la fragmentació pot augmentar el nombre de friccions entre unitats polítiques, aquestes tendeixen a ser de menor intensitat i abast, quedant compensades per la formació d’aliances defensives que proporcionen seguretat sense necessitat de mantenir grans estructures militars permanents. Així, un món fragmentat pot ser, paradoxalment, més segur i més pacífic.

Des del punt de vista cultural i innovador, la fragmentació política ha demostrat històricament ser un motor de creativitat i progrés. Les polis gregues, les ciutats-estat del Renaixement italià o la constel·lació de territoris que formaven l’espai germànic abans de la unificació van ser escenaris d’una intensa activitat cultural i econòmica, precisament perquè la competència entre diferents unitats polítiques estimulava l’experimentació i permetia que idees noves trobessin espais on prosperar encara que fossin rebutjades en altres indrets. Aquesta diversitat institucional genera un ecosistema favorable a la innovació, perquè la no aprovació d’una millora en un territori no és definitiva, sinó que permet l’experimentació en el país veí.

Finalment, la qüestió de la prosperitat i la qualitat de vida suggereix que la relació entre mida i benestar no és lineal, i que nombrosos estats petits presenten nivells elevats de renda per càpita i prosperitat. El PIB per càpita d’Alemanya és alt: 53.500 euros. Però el dels petits països germanòfils encara és superior: Àustria (55.870 euros), Suïssa (101.800 euros), Luxemburg (130.000 euros) i Liechtenstein (201.300 euros). Aquesta realitat es pot explicar per la combinació d’institucions eficients, polítiques econòmiques encertades i una forta integració internacional, elements que sovint es veuen afavorits per la necessitat de competir i adaptar-se constantment.

En definitiva, un món compost per centenars o milers de petits països no implica necessàriament un escenari de desordre, sinó un sistema policèntric en què la competència i la proximitat institucional actuen com a mecanismes d’equilibri i de progrés. En aquest context, la llibertat dels individus no dependria exclusivament de la virtut dels governants, sinó de la competència entre jurisdiccions i la seva influència molt favorable sobre el poder polític, configurant un ordre internacional pròsper i molt favorable al desenvolupament humà.