Un Mundial inabastable

El Mundial de futbol ja ha començat i com a espectable global que és tindrà els seus defensors i també detractors i segurament també que a molta gent tant se li’n dona, però per a milions de persones és un esdeveniment que tenen ganes de veure. La majoria ho farà des del sofà de casa i un grup petit tindrà la sort de poder-lo veure al camp, però és una autèntica minoria si comptem l’aforament d’un estadi vers el senyal que emet la televisió per a milions de llars. I de fet, sort n’hi ha, perquè estan a uns preus que son per a unes butxaques molt exclusives, a banda que, aquesta vegada no es fa en un país, sinó en tres, per acabar-ho de fer econòmic i a l’abast de qualsevol butxaca. Segur que hi ha raons econòmiques, racionals i científiques que expliquen aquest fenomen; son les mateixes que servirien per entendre el fenomen dels macrofestivals musicals, un oasi cultural per a butxaques grosses, grosses. Coses del capitalisme global que ho fagocita tot, perquè el problema no és només que la majoria de la població no en podem gaudir sinó l’efecte que té en la base.

En el cas de la música, els efectes perversos i negatius no és que es vegin, sinó que, malauradament, els hem de sentir. Cada cop hi ha menys circuits per a grups novells i no novells, l’oferta de sales és molt i molt minsa; només cal que mirem a Manresa a quantes Sales pot haver una oferta més o menys estable. Moltes vegades, aquestes sales ofereixen als artistes unes condicions lleonines per als artistes. Per tant, la música de bandes va canviant, i gairebé tots quan pugen a un escenari ja ho porten ben gravat de casa i poca cosa més. Molts dels grups actuals de casa nostra que els estius toquen a totes les festes majors si la gent els escoltés sense aquests acompanyaments d’ordinador en molts casos pensaria que està sentint algú que canta des de la dutxa. Però vet aquí que això és cap el que anem, a no ser que hi comencem a fer alguna cosa i siguem una mica més exigents tots plegats.

Sobre el futbol: a Mèxic la gent ja han fet manifestacions queixant-se pel preu inabastable de les entrades i per les infraestructures que han quedat a mitges. El Mundial, com les Olimpíades, és una orgia de l’especulació sense fre , de la qual la població no treu cap profit. La Presidenta mexicana Claudia Sheinbaum Pardo no va veure el partit de la seva selecció des de la llotja, sinó al carrer, en una de les moltes pantalles que es van posar a disposició dels pobres ciutadans. Escoltava una entrevista a una ciutadana mexicana que es queixava que això del Mundial és per als «gringos blancos» i m’entristia per la simplificació perquè jo soc blanca, i com milions de persones blanques, negres, de minories lingüístiques, del primer món o del cinquè, tampoc puc anar al Mundial, ni a les Olimpíades de 2028 a Los Ángeles. És una qüestió «de classe». És un terme trillat i mal vist, però tan evident com que el patrimoni net del president Trump ha pujat en un any de 3.000 milions de dòlars.