Oda a l’estiu. O no

Quan arriba el mes de juny em fascinen els camps de blat a punt de collir. I mentre això no arriba, el paisatge esplèndid i ufanós en groc lluent com totes les coses quan són a punt d’esclatar és un clam al sol, a l’optimisme, a l’alegria infinita, a l’abundància del blat, aliment sagrat, que trobo que venerem poc i al que només ens encomanem, com passa amb tot, quan és escàs. Quan el cereal manca, vol dir que manca de tot. Aquests dies, en trajectes habituals, li dic enganyo al navegador del cotxe i faig veure que no sé anar als llocs – als puestus que dic jo – i que em dugui per la ruta més llarga. És així que aprofito trajectes de feina d’estiu per perdre’m per carreteres de perdre’t i que et duen vora els camps. No em cansaria de veure i gaudir aquest instant. Llavors, un dia, apareix de sobre la primera recollidora, allò que els pagesos n’han dit sempre la cosechadora i amb ella una i una altra i llavors el moment, l’espai, l’escena, l’instant es transforma en l’anunci més ben ideat que arriba l’estiu. Riu-te’n dels anuncis de cerveses. Veure la munió de màquines recollint, també de nit i de vegades sobretot de nit per esquivar ensurts, és el pregó del que ens ve, del que avui, just avui comença. Jo, amb els preparatius, amb els preliminars de l’estiu ja en tindria prou. Ho dic i no és ben bé veritat, però és així com ho sento. Això que comença avui és un despropòsit. El despropòsit més absolutament genial que ens ha donat la terra on vivim. L’estiu. Insubornable, impossible d’obviar, alterador i transformadors d’horaris i rituals. Hi ha un estiu per tothom i, alhora, tothom, cadascú té el seu estiu. I el reivindica. Abraçant-lo, devorant-lo, planificant-lo, surfejant-lo, fugint-ne, negant-lo… qualsevol cosa que facis fa estiu. Fins i tot no fer res. És clar que això és així, només, perquè l’estiu és únic i ara i, sobretot, finit. Què en farem quan sigui estiu tot l’any? Què en farem quan la calor ens devori, les nits ens torrin i el malestar d’estiu – l’estiu està ple de petits i grans malestars – siguin tot l’any. Enyorarem l’estiu d’ara. Aquest que comença avui i acaba al setembre. Aquest que ja ens enxampa tard perquè encara no hem fet plans, aquest que ens convida, justament, a no fer-ne. Em fasina l’estiu per damunt de totes les coses i d’entre totes la que més em fascina és la capacitat que té, l’estiu, de generar plans per l’estiu. Plans que farem i plans que ja sabem, a hores d’ara que no farem, però que ja formen part d’aquest estiu que avui diumenge, a les 10.25 h per ser exactes ha vingut per fer-se amor i senyor de les nostres vides. Ho temia. Quan em mirava els camps tranquils a principis de juny sabia que el dia arribaria i s’acabaria – per sort o per desgràcia, això va a gustos – la calma. I tot, des d’avui, cap per avall! Com si fos un atracament emocional. És això l’estiu… n