La plaça gris

Com no podia ser de cap altra manera, que en això de crear polèmica les manresanes i manresans n’hem fet un màster, el nou urbanisme de la plaça de Crist Rei pels de la meva generació, la plaça de la farola pels nostàlgics, o la plaça Neus Català per a la ciutadania jove, ha encetat una encesa polèmica pel nou asfalt que llueix des de fa uns dies, de color gris quitrà.

Aquest punt neuràlgic de Manresa, confluència entre el nou i lluent disseny del centre comercial del carrer Guimerà, amb el senyorial primer tram i el cimentat i vintage segon tram del nostre emblemàtic Passeig, ha canviat de fesomia. Els experiments neuronals dels urbanistes municipals han decidit suprimir el mosaic de rajoles, trinxades per l’inevitable i descontrolat trànsit rodat que castiga la zona de vianants, tapant-ho tot amb el mateix asfaltat gris que, a diferència del primer tram, fa anys i panys que cobreix la resta de Passeig fins a la ben plantada. Segur que a efectes de manteniment, veient l’estat que llueixen les rajoles fins a arribar a la plaça de Sant Domènec, la solució és una pensada econòmicament assenyada; però que ha desfermat la divisió entre l’opinió ciutadana i l’enfrontament polític entre equip de govern i oposició.

Segons els experts, el gris és el color que representa l’equilibri, la transició i la profunditat; potser sí que va d’acord amb la línia d’una ciutat en transformació, tot i que la tribu de detractors ja la qualifica de minimalista, planera, i sense ambició ni personalitat; jo no ho diria així, però és cert que davant de tant projecte farcit de modernor, la nova plaça que passa per ser un dels indrets socialment més concorreguts, queda més aviat discreta, amb cara de passa i trepitja que no t’he vist, i poc susceptible de ser adjectivada com a «ben parida», si és que ha de fer conjunt amb l’eslògan promocional de la ciutat que es vol impulsar, amb una campanya mediàtica d’aquelles que ens trobarem a cada cantonada, passat l’estiu.

En un món d’extrems blancs i negres, aprendre a apreciar els matisos del gris diuen que és significat de saviesa, però en aquest cas i per molt que m’hi esforci, he d’admetre que costa arribar a una sàvia conclusió al voltant d’una decisió tan poc engrescadora. Ja ho diuen que el gris és el color de la vida on tot passa i, urbanísticament parlant, en aquesta plaça de diverses opinions, noms i visions, hi ha passat de tot al llarg de la història i l’han potinejat de mil maneres; com que rectificar és de savis, abans de picar de cap amb el ciment, sempre serem a temps de superar el desacord posant-hi imaginació i color. Ara per ara, amb l’estiu d’invasió calòrica que ens espera, anar-hi a passejar amb segons quina mena de calçat ja els aviso que no serà una bona idea.