De quan Hockney i Bowie em van salvar

Abans de tot, voldria dir que jo no soc una persona mitòmana. A vegades, és millor no profunditzar massa en les vides personals dels artistes que més et toquen i no haver de fer allò, que costa tant i a vegades no et ve gens de gust, de separar l’artista de l’obra. Dit això (ara ve la contradicció), sí que hi ha hagut dos artistes que m’han inoculat el plaer de veure i sentir el món en la manera com ells el vivien. Dos artistes que m’han fet viure els seus dols com si algú molt proper hagués mort. És una sensació estranya, però no per això menys real.

El primer va ser en David Bowie. Em vaig assabentar de la seva mort a primera hora del matí i mil records meus escoltant la seva música, dibuixant-lo, mirant les seves pel·lis em van assaltar durant tot el dia (i els que vindrien). I la setmana passada, la mateixa sensació em va tornar a travessar. Aquest cop va ser amb en David Hockney.

El primer article que vaig escriure per aquest diari parlava de la grisor de la nostra ciutat, de la manca de fantasia i l’absència d’esperit primaveral; i és precisament per això, per a una manresana com jo, que les pintures i l’univers d’aquest artista enamorat de la primavera i dels pitis sense filtre m’han salvat, molts cops, de la desesperació visual que és passejar, per exemple, del carrer Barcelona a MoMa.

Mentre s’està fent una bona feina per recuperar edificis històrics com l’Anònima o la Fàbrica Nova, o deixar un carrer Guimerà peatonal i floral (Spring cannot be cancelled, diria el meu estimat), també s’està permetent obrir locals sense cap mena de criteri estètic amb rètols impossibles i logotips dissenyats per IAs baratíssimes. El que venen, m’ho reservo per a un altre article.

Hockney parlava de la importància d’entrenar la mirada, i creieu-me que ho intento posar en pràctica cada dia, a tot arreu on vaig intento veure bellesa; fins i tot en llocs on regna el ciment (Que brutalista!, li dic al del costat, que em respon amb una mirada desconfiada). Per això, demano que no ens ho posin més difícil del compte.