Conversa de bar

Algú que s’apropa resignadament a la seixantena, davant d’una cervesa encara escumejant, preguntava al seu company de taula què més li quedava fer a la vida després d’haver consumit els seus anys «productius», ara que els seus fills són grans i les seves escarransides possibilitats econòmiques no li auguren una jubilació plena de viatges excitants a l’altra banda del món. Entre glop i glop d’una cervesa que s’escalfava per l’exasperació amb què el conversador projectava un futur ple d’aspresa, resumia el que valorava com opcions de futur. Perquè ja se sap, raonava amb la mirada perduda a la porta d’entrada (o de sortida, tenint en compte el contingut del diàleg): tota crisi suposa una oportunitat. I s’ho repetia com un mantra après en tots els despatxos per on s’havia arrossegat.

Així, s’imaginava en cursos universitaris per a joves molt adults, en llargues partides de jocs de taula que mai no l’havien interessat, esperant amb frenesí el pla 50.000 perquè les grues, en reconfigurar l’skyline a braços de senyors que semblarien com oliosos vistos de lluny, i que tampoc satisfarien les seves fantasies heterosexuals, oferissin de nou la possibilitat, tant de temps negada!, de veure com la construcció s’obria pas i regenerava els barris més desnodrits de la ciutat. Però, res: qualsevol futur se li feia petit o avorrit. O petit i avorrit. I es preguntava què faig jo aquí?

La pregunta feia por, calculava, però la resposta encara més.

El seu interlocutor, com per animar-lo, li assegurava que mentre concebés la jubilació com la part inoperativa de l’existència, efectivament res no tindria cap sentit. I intentava convèncer-lo que si entenia també la vellesa com un negoci s’escurçava la vida, perquè el final perd el valor en la cadena i esdevé l’epíleg quan hauria de ser el desenllaç. Allà on es concentra l’essència en totes les coses.

Però el capficat bevedor, que ja escurava l’escuma calenta del vas, només pensava que la seva jubilació s’estenia davant seu com un lucratiu negoci del qual ell ja no gaudiria. Així li ho havien explicat: tot té un preu, i el que no el té , no val res. I si alguna cosa havia de valer, després de tants anys, la vida n’havia de tenir. I el preu a pagar, li semblava a ell en aquestes divagacions tan tristes, era convertir-se en un vell inútil sense cap al·licient que només esperaria impacientment, ara sí, la festa, a la qual ell tampoc assistiria, de la seva cloenda.