Martínez contra Pascual

Si no fos perquè es tracta d’un enfrontament esportiu i de bàsquet, podríem gosar a dir que la final de la Lliga ACB entre el València Basket i el FC Barcelona té un pronòstic clar després dels dos primers partits disputats al Roig Arena. I això malgrat l’empat a una victòries. El primer partit va ser sensacional. Els blaugrana van ser capaços de refer-se de l’inici abassegador dels valencians en el primer quart, de neutralitzar-ne les envestides successives, d’eixugar els quatre punts de desavantatge a 27 segons del final, dur el partit a la pròrroga (101 - 101) i guanyar-la per la mínima (112-113). El segon partit només va tenir color taronja. També va semblar que el Barça equilibrava el joc i el marcador al segon quart després d’un altre inici abassegador del València, però la segona meitat va ser un festival local; 27 punts de diferència (102-75) que si haguessin estat 40 tampoc hauria estranyat. En circumstàncies normals i en un altre moment, el Barça seria favorit per endur-se el títol, pel pes del Palau Blaugrana i la qualitat i el talent de la seva plantilla. Però, la trajectòria i la dinàmica del València Basket, la superioritat conjunta tan flagrant que han demostrat —també en el primer partit de la sèrie— fan creure que s’enduran el títol i per la via ràpida. Però, és esport i és bàsquet. Almenys, que no quedi decidida al primer quart de cada partit. En tot cas, el que s’ha fet palès és, primer, que Pedro Martínez és un entrenador com n’hi ha pocs. No perquè els seus equips siguin reconeixibles i transmetin una energia i una il·lusió per competir i guanyar engrescadora, sinó perquè aconsegueix que tots els jugadors de la plantilla estiguin a punt sempre, pels minuts o els segons que calguin al col·lectiu, i perquè en treu el seu màxim rendiment. I, segon, que el FC Barcelona té jugadors d’una qualitat i un talent extraordinaris, capaços de decidir individualment qualsevol partit contra qualsevol rival.