Biogàs, circularitat i els límits de la transició verda

El debat sobre el biogàs reflecteix dues visions molt diferents de la transició ecològica. Els seus defensors el presenten com una solució capaç de gestionar residus orgànics, reduir emissions de metà, produir energia renovable i aportar carboni renovable per a la indústria química. Però aquesta narrativa és qüestionada des de l’ecologia política i l’economia ecològica. La primera discrepància afecta el concepte de circularitat.

Segons els promotors de les plantes de biogàs, la digestió anaeròbia transforma purins, fems i altres residus orgànics en energia i fertilitzants, contribuint a tancar cicles materials. Tanmateix, l’ambientòloga Laura Calvet-Mir i l’enginyer agrònom Joserra Olarieta han argumentat que el biogàs industrial difícilment es pot considerar plenament circular. Depèn d’un model ramader intensiu, requereix infraestructures, transport i aportacions energètiques externes, i no resol els desequilibris territorials que originen els excedents de nutrients. Gestionar millor els residus no és necessàriament el mateix que restaurar els cicles ecològics.

Aquesta crítica apunta a una qüestió més profunda: la tendència a confiar en la tecnologia sense qüestionar l’escala de la producció. El discurs favorable al biogàs s’inscriu sovint en una visió tecnooptimista, propera a la de científics de dades com Hannah Ritchie, que confia en la innovació i l’eficiència per reduir els impactes ambientals.

En canvi, l’economista ecològic Tim Jackson i també l’antropòleg Jason Hickel sostenen que la crisi ecològica és conseqüència directa del creixement continu dels fluxos materials i energètics. Des d’aquesta perspectiva, la pregunta principal no és com valoritzar millor els purins, sinó per què es produeixen en quantitats tan elevades. Les plantes de biogàs poden reduir determinats impactes, de la mateixa manera que poden contribuir a legitimar i consolidar el mateix model ramader intensiu que genera els excedents que després cal gestionar.

Aquest debat connecta directament amb la paradoxa de Jevons: les millores d’eficiència no sempre redueixen el consum total de recursos, sinó que sovint en faciliten l’expansió. Una gestió més eficient dels purins podria acabar reforçant la viabilitat econòmica del mateix sistema que els produeix. També sorprèn l’absència de referències als límits biofísics formulats clàssicament per Donella Meadows.

El relat del biogàs parla de circularitat, però rarament es pregunta sí els nivells actuals de producció i consum són compatibles amb els límits ecològics del planeta. En aquest sentit, les tesis de l’historiador Jean-Baptiste Fressoz aporten una crítica especialment rellevant. Com demostra en les seves investigacions, les noves fonts d’energia no solen substituir les anteriors, sinó afegir-s’hi. Des d’aquesta perspectiva, la idea que el biogàs substituirà de manera significativa els combustibles fòssils o proporcionarà el carboni renovable necessari per mantenir la petroquímica actual apareix més com una expectativa que com una realitat demostrada.

Finalment, les teories sobre la desigualtat de l’economista Thomas Piketty podrien aportar una pregunta gairebé absent en aquest debat: qui es beneficia realment de la transició? Més enllà dels potencials avantatges ambientals, convé preguntar-se qui controla les infraestructures, qui rep les subvencions i qui captura els beneficis econòmics generats pel biogàs. La transició ecològica no és només una qüestió de tecnologia; és sobretot una qüestió de poder, propietat i distribució de la riquesa. El debat sobre el biogàs no és només tècnic. És una discussió sobre si la transició es pot basar exclusivament en la innovació tecnològica o si exigeix replantejar l’escala de l’activitat econòmica. Sense aquesta reflexió, correm el risc de confondre la gestió dels símptomes amb la resolució de les causes.