El cas Laura Stern

Avui faré el modern i parlaré de sèries (de sèries de TV, s’entén). El producte en qüestió es diu com l’encapçalament d’aquest article -El cas Lautra Stern- i el podeu trobar a Filmin, sense veuetes sobreposades i amb subtítols en català. Són només quatre capítols que expliquen la història d’una farmacèutica de Nancy -ciutat de l’est de França poc més gran que Manresa- que cedeix la rere botiga a una petita associació de suport a víctimes de la violència masclista. Tot i que ella n’és la líder, no estem parlant de la típica militant abnegada de l’esquerra radical, sinó d’una bona persona a qui mou la indignació davant els abusos i la injustícia. El mateix humanisme que, anys enrere, l’havia fet escriure en contra de la pena de mort en una revista estudiantil.

El cas és que un mal dia una de les noies a les quals fa costat l’entitat mor assassinada per la seva exparella al mig del carrer i davant els ulls de la protagonista. Amb l’agreujant que l’home havia estat reiteradament denunciat i tenia una ordre d’allunyament que incomplia sistemàticament sense que ningú hi posés remei.

La brutal sensació d’impotència, sumada a la decepció pel paper de la policia i la judicatura i el desemparament que senten ella i les seves companyes, la fan arribar a una duríssima conclusió: per protegir la vida de les dones amenaçades, l’única solució efectiva és l’autoprotecció col·lectiva fins a les darreres conseqüències (assassinat preventiu inclòs). No és venjança ni tampoc justícia, és simple legítima defensa. El canvi de paradigma passaria de veure-hi casos aïllats a entendre-ho com un problema estructural, com una veritable guerra contra les dones. Per això quan li demanen si no pensava amb els seus fills mentre prenia les terribles decisions que pren, ella respon que els membres de la resistència (contra els nazis) també en tenien, de canalla.

La història és estricta ficció, però l’estil de rodatge, el repartiment i el plantejament general vol fer-nos creure, i ho aconsegueix, que es tracta d’un true crime. Perquè tant les dramàtiques situacions i les reaccions de les parts implicades, com el fons de la qüestió, la violència sistemàtica i generalitzada contra les dones, són ben reals i quotidianes.

Es tracta, per descomptat, d’una proposta volgudament provocadora, que més que defensar la violència, ens vol assenyalar l’extrema gravetat d’un fenomen, els feminicidis, que a la sèrie té dimensions estrictament nacionals (franceses en aquest cas). I és que tenim tots tan incrustada la visió nacional del món que fins i tot drames com aquest, que són absolutament supranacionals, els volem veure amb ulls patriòtics, lamentant les «nostres» dones mortes i ignorant les víctimes idèntiques de l’altra banda de la frontera. Per això els mitjans espanyols (i em temo que catalans...) ens expliquen que han assassinat una dona a Tenerife, però no ens diuen res si això mateix passa a Tolosa de Llenguadoc.