Lleis que no es compleixen

És un fet, constatat, que les lleis no poden abastar tots els fets de la vida quotidiana ofereix i, en el cas de les lleis envers les quals penso badar, encara més; sobretot en aquestes si no van acompanyades ni de l’estructura burocràtica ni del pressupost adient.

Tinc la màxima consideració i respecte a les persones afectades de malalties d’evolució crònica i d’una deterioració funcional progressiva, tant física com cognitiva. És que en el badant d’avui badarem sobre la Llei de Discapacitat i la Llei ELA (esclerosi lateral amiotròfica): una general que intenta donar el suport necessari a, totes, les persones afectades per una discapacitat i l’altra, més específica, també dona suport a les persones afectades per l’ELA. Es parla de discapacitat quan el que es mesura, en els dos casos, és la funcionalitat de les persones i donar el suport adient. No badaré en el respecte a les persones sinó en el que fa referència a la segona llei. Podria ser que la Llei ELA, fos la constatació, i el reconeixement explícit, del fracàs de l’aplicació a la pràctica, de la primera, la llei de Discapacitat.

La Llei de Discapacitat diu que té com objecte garantir el dret a la igualtat d’oportunitats i de tracte, així com l’exercici real i efectiu de drets per part de les persones amb discapacitat en igualtat de condicions respecte a la resta de ciutadans i ciutadanes... La promoció de l’autonomia personal, de l’accessibilitat universal..., de la inclusió a la comunitat i la vida independent i de l’erradicació de qualsevol forma de discriminació, d’acord amb la Constitució espanyola i a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat... i els acords internacionals ratificats per Espanya.

La Llei ELA garanteix una protecció integral, incloent-hi la figura del grau de dependència extrema (Grau III+), a les persones afectades de ELA: un grau de discapacitat ja inclòs en la Llei de Discapacitat.

No estic versat ni tinc gaires coneixements de lleis, però sembla que la Llei ELA proporciona una drecera per estalviar tràmits. Un estalvi burocràtic que ja voldrien la resta d’afectats, o les famílies, amb una demència o una deterioració cognitiva greu com persones amb greu traumatisme cranial i dany cerebral persistent o altres condicions psiquiàtriques greus.

I, si, a part d’oferir un «brindis al sol», ens limitéssim en complir, en els terminis adients, la llei de discapacitat? I s’hi posessin els mitjans de personal i del finançament que pertoca? Repeteixo, no em refereixo als afectats, sinó a la ineficàcia de l’administració per complir la llei.