Petards per a quina tradició?

Aquest matí, els animals domèstics sortiran de sota el llit i els humans urbans que no han anat de festa fins tard calcularan a quina hora van tenir prou silenci per agafar el son. Al llarg del dia coneixerem el nombre de ferits, el mobiliari urbà socarrimat i els incendis apagats. I ja està. Però, un any més, quedarà en l’aire una pregunta: i la pólvora què hi pintava, en aquesta festa? Països amb gran tradició petardera, com Irlanda, Austràlia o Països Baixos, que ja n’han prohibit la venda gairebé del tot, ens donen la resposta.

Quan els boomers érem canalla, les ciutats s’omplien de fogueres i es podia argumentar que, a l’entorn del foc, com a extensió del ritual del solstici, tenia sentit tirar petards i encendre bengales, especialment perquè, llavors, els carrers s’omplien de revetlles col·lectives i, a més, la pirotècnia era un simple complement: no hi havia ni l’oferta ni el poder adquisitiu d’ara i la gran majoria es conformava amb un grapadet de piules, trons i cebetes que calia administrar amb la mateixa austeritat amb què dosificàvem les fitxes del Caspolino. Era un altre món.

Ara, les fogueres han desaparegut, les revetlles han minvat dràsticament, la coca se serveix a casa i els petards han quedat fora de context. Avui, l’ús de la pirotècnia ha quedat despullat de qualsevol sentit ritual i es divideix en quatre tipus: tenim pares (mai mares) que surten al carrer amb la canalla a experimentar amb la pólvora, cosa que pot tenir la seva gràcia iniciàtica si ningú no es fa mal, no s’atabala els veïns gaire estona i no s’inculca aquella mena de masclisme bel·licista que diu ‘el que la té més grossa la fa petar més forta’; també tenim pares que fan una inversió més que considerable per muntar-se una mena de castell de focs privat, cosa que flirteja amb l’exhibicionisme i la cultura del cunyat; tenim famílies amb nens petits (aquí sí, amb mares) que cremen quatre bengales i tiren quatre piules; i tenim les bandes d’adolescents que omplen una bossa amb els petards més potents que troben i recorren la ciutat en formació de guerrilla a fer el màxim soroll possible als llocs més estrepitosos possibles i fins tan tard com els surti de la piula. Aquest darrer és el patró més visible i el que més marca la festa per a més persones, perquè un sol escamot pot mantenir despert tot un barri. I això no té res a veure amb cap tradició. Això és pur gamberrisme. S’hauria d’evitar per llei, i la policia ho hauria d’impedir. Milions de persones ho esperen. Per a mi, el veritable misteri del solstici astronòmic és per què no es fa.