Els guiris no són bones persianes

L’acudit diu literalment «els dislèxics també som persianes». És políticament incorrecte i potser no s’hauria de reproduir, però jo el trobo molt enginyós. Per això no m’he pogut resistir a parafrasejar-lo per abordar un tema literalment candent i que amaga una gran oportunitat de negoci: persianes per a guiris, que no en tenen, o són d’aquelles de llistonets i cadenetes, horrorososes.

La presència de persianes enrotllables a tots els habitatges és una de les grans diferències entre el sud i el nord d’Europa, i no és una diferència menor. Té enormes implicacions en els usos energètics, en el benestar interior i en la cultura de la privacitat de cada país.

En un país assolellat i càlid com el nostre, i encara més si vius en un territori que, com el Bages, és tòrrid a l’estiu però també molt fred a l’hivern, la persiana és una eina excel·lent. Imprescindible. Te n’adones quan s’espatlla i no trobes qui la repari, com és dramàticament habitual. Un dia com avui, el sol entrant de ple per la finestra és una tortura, i a ple hivern, sota zero, abaixar-la no és cap mala idea. I per dormir, no cal ni dir-ho: quan surt el sol a les sis del matí, poder mantenir l’habitació fosca per allargar el son una estona pot ser la diferència entre llevar-se emboirat o en plena forma.

Als països més freds han prescindit sempre de les persianes perquè la seva prioritat ha estat deixar entrar el màxim de llum possible, i això ha generat un sentiment de privacitat una mica diferent del nostra. Tenir l’espai domèstic a la vista expressa un sentit cívic obert i confiat, que es combina amb la prohibició expressa que els de fora mirin a dintre.

Però tot això està a punt de canviar. L’Europa atlàntica i bàltica està entrant en una rutina d’escalfament i d’onades de calor que canviarà ben aviat la manera com veuen les seves finestres. De la mateixa manera que comencen a pensar que ells també hauran d’instal·lar aires condicionats en llocs on mai els havien necessitat, se’ls farà evident que els cal posar barreres al sol que, fins ara, només aspiraven a absorbir. Aquelles cortinetes de paper de fumar que han predominat fins ara a les llars de Londres o Berlín van camí de la paperera de la història. Si tenen dos dits de front, els pròxims anys veurem aparèixer persianes per tot arreu.

Problema: si els empresaris d’aquí són llestos, correran a fer-hi negoci. Milers d’operaris poden anar a forrar-s’hi. Trobar qui te’n repari una aquí, encara serà més difícil.