Que l’arbre no ens tapi el bosc

Les darreres setmanes hem conegut noves baralles a Manresa i al Bages. A Sant Joan de Vilatorrada, desenes d’adolescents es van enfrontar durant la Festa Major. A Manresa, una discussió va acabar amb un ferit després que li llancessin una torreta des d’un balcó, i pocs dies abans tres persones havien estat detingudes en una baralla amb armes blanques davant d’un centre educatiu.

No són fets anecdòtics. Són greus i preocupants. Però si només ens quedem en la crònica dels successos, correm el risc que l’arbre ens tapi el bosc. I miraré d’explicar-me una mica més enllà de la frase feta, perquè el tema mereix un mínim de reflexió i de presa de consciència de la part de responsabilitat que hi tenim cada un de nosaltres.

La violència al carrer no apareix del no-res; de fet, és l’expressió manifesta d’una incapacitat col·lectiva per gestionar els conflictes abans que esclatin. La sociologia apunta, a través de diferents autors, que la violència acostuma a produir-se quan desapareixen altres vies de relació i de resolució dels desacords. Només cal utilitzar el sentit comú per arribar a aquesta conclusió, oi? Però després d’aquest primer pensament, anem de cara a allò que manca quan hi ha conflicte: la pau com a concepte real i tangible.

La pau no consisteix només en l’absència de violència, sinó en l’existència de la justícia, la cohesió i les oportunitats per a desenvolupar un projecte de vida. En les circumstàncies actuals, no sé si podríem afirmar que aquestes tres variables existeixen en condicions iguals per a tothom.

Què està passant i què està fallant perquè cada vegada més conflictes acabin al carrer? Les estadístiques oficials ens asseguren que tenim les taxes de criminalitat més baixes de la història, malgrat que els delictes de lesions o les baralles tumultuàries, continuïn presents en el nostre dia a dia.

Quan es produeixen episodis com els que hem viscut recentment al Bages, la primera resposta de la ciutadania és demanar mà dura i una resposta policial contundent. I necessitem seguretat, naturalment, però també escoles que eduquin en la convivència, barris cohesionats, espais comunitaris, educadors, mediació, oportunitats per als joves i una política que deixi d’alimentar el nosaltres contra «ells». Perquè aquest «ells» no existeix. Tots som d’aquí. Tots formem part del mateix futur i del mateix present, encara que hi hagi qui no vulgui admetre.

Potser és més fàcil buscar culpables que assumir responsabilitats compartides. Però si volem que aquests episodis deixin de repetir-se, haurem de deixar de preguntar-nos només qui ha estat el darrer agressor i començar a preguntar-nos quin país, quins barris i quina comunitat estem ajudant a crear cada dia. Quan renunciem a construir comunitat, la violència ocupa l’espai que deixa buit la convivència. I d’això, ens agradi o no, en som responsables tots.