Pactar pel català a l’escola

Deixant de banda la injusta sentència del TEDH d’Estrasburg en què s’ha desestimat el recurs dels pares de l’escola de Canet de Mar en contra del 25% de castellà i independentment de quina sigui la futura sentència del TC sobre aquest polèmic 25%, penso que és urgent que els partits polítics catalans integrants del Pacte Nacional per la Llengua - al que s’hi haurien de sumar ja tant Junts com la CUP - arribin a un pacte, primer, entre aquests, i, després, amb les forces polítiques i associacions cíviques suposadament defensores del bilingüisme, basat en un model de «conjunció lingüística» - avalat pel mateix TC - en què es combinaria el manteniment del català com a «centre de gravetat» a l’escola amb la plena introducció del castellà com a llengua vehicular, ja sigui a través de l’esmentat 25%, o bé d’un sistema adaptat a les característiques de cada centre. Per tant, els integrants de l’esmentat pacte nacional haurien d’acceptar aquest percentatge del 25% en castellà o, en tot cas, un de més flexible, mentre que els defensors del «bilingüisme» haurien d’acceptar que el català continués sent el «centre de gravetat» escolar amb el 75% restant de les matèries en aquesta llengua. De tot plegat, en sortiria, doncs, un nou model d’immersió lingüística reformat que, en la meva opinió, hauria tingut l’aval de la pràctica totalitat de les forces polítiques catalanes i que hauria de posar fi, d’una vegada per totes, a la perniciosa judicialització de l’escola catalana. Pactar no és claudicar, sinó ser realista i intel·ligent, fent allò que, en el moment actual, pugui resultar més beneficiós per a la nostra llengua. I sense perdre de vista quelcom inqüestionable: ni fent el 100% de totes les matèries en català se solucionarà l’escàs ús social del català, especialment entre els joves, perquè aquest problema no es troba a l’escola, sinó al «carrer» (xarxes, oci...) i és aquí on cal actuar de valent. Amb polítiques radicals i de confrontació, utilitzant el català com a arma llancívola i partidista, hi tenim més a perdre que no pas a guanyar, en un país - recordem-ho bé! - en què un 30% dels catalans tenen el català com a la seva llengua d’ «identificació», davant d’un 40,4% per als qui hi tenen el castellà.