El qui es dona plenament als altres arriba a la vida autèntica

El passatge d’Evangeli de Mateu d’aquest diumenge (Mt 10,37-42) forma part del discurs missioner de Jesús i presenta les exigències fonamentals dels qui han de ser els seus deixebles. El text s’adreça a una comunitat judeocristiana de finals del segle I que vivia tensions familiars i persecucions a causa de la fe.

Jesús afirma que l’amor envers ell ha d’estar per damunt fins i tot dels vincles familiars: «qui estima el pare o la mare més que a mi no és digne de mi». No es tracta de rebutjar la família, sinó d’afirmar la primacia absoluta del Regne de Déu. Igualment, «prendre la creu» significa acceptar les dificultats, persecucions i sofriments inherents al seguiment de Crist. La creu simbolitzava la humiliació i la mort, de manera que el deixeble és cridat a compartir el destí del mestre.

En aquest Evangeli, s’expressa una de les grans paradoxes evangèliques: «qui perdi la seva vida per mi la trobarà». Jesús contraposa l’afany egoista de conservar la pròpia vida amb el lliurament total per fidelitat a ell. Només qui es dona plenament arriba a la vida autèntica.

Més endavant tracta sobre l’acollida dels missioners. En la mentalitat bíblica, l’enviat representa qui l’envia; per això, acollir els deixebles equival a acollir Jesús i el Pare mateix. La menció del «profeta» i del «just» reflecteix probablement diferents ministeris dins la comunitat cristiana primitiva.

El text acaba amb la imatge del «got d’aigua fresca» ofert als «petits». Aquest gest senzill simbolitza la importància de les petites obres de caritat i hospitalitat. Mateu subratlla així que fins a les accions més humils tenen valor davant Déu quan són fetes en nom de Crist.

En resum, aquest Evangeli presenta el qui és deixeble de Crist com una adhesió radical marcada pel lliurament, la creu i la caritat concreta envers els altres.