Els números no surten

Les crisis de l’ensenyament viscuda els darrers mesos amb les reivindicacions i mobilitzacions del sector docent, s’ha agreujat amb els resultats de les Proves d’Accés a la Universitat de l’alumnat català; un suspens en matemàtiques amb una nota mitjana de quatre, la més baixa de la darrera dècada, ha posat en evidència que, no només en aquesta assignatura, hi ha una ensopegada generalitzada i el descens de la preparació acadèmica és global, situant als estudiants dels nostres instituts, per sota de la mitjana europea i estatal.

Soc de la generació que va fer el BUP i el COU, en aquelles èpoques hauríem dit que venim d’un insuficient per arribar al molt deficient, el drama està servit; l’espiral de decadència segurament té alguna cosa a veure amb un batxillerat sense filtre, el nivell mediocre a l’ESO, el culte acrític a la innovació, una mala gestió publica, l’excessiva credibilitat de gurus indocumentats, la desmotivació del professorat i els graus elevats de segregació; però sobretot amb unes polítiques poc realistes, més preocupades per regalar títols, rebaixant les exigències per maquillar la gestió inepta de la Conselleria, amb un número d’aprovats que no fa justícia als veritables nivells de formació.

Famílies i alumnes han posat al crit al cel i preparen una allau de reclamacions, argumentant que la redacció de l’examen de matemàtiques era complexa, la prova difícil i el format complicat perquè «l’examen no tenia res a veure amb el que havíem practicat a classe», com si els problemes amb els quals es trobaran a la vida real tinguin molt a veure amb el que practiquen a les aules; potser sí, però que baixen els alumnes excel·lents i s’incrementen els de baix rendiment és una obvietat que arrosseguem de fa anys; la solució no és fàcil si no comencem per deixar-nos de mirar el melic. El problema va més enllà de l’escola i hauríem de començar a parlar de fenòmens socials, econòmics i demogràfics profunds; les noves habilitats tecnològiques no acaben de funcionar sense les antigues habilitats analògiques, i les noves generacions han assimilat, com ho hem fet la resta de mortals, que allò que tot esforç implica una recompensa, ja no és tan cert.

Critiquem el fracàs matemàtic dels nostres joves, quan la societat que ha de planificar la seva educació no ha après a sumar; som incapaços de sumar esforços entre tots els sectors implicats; polítics, docents, econòmics, culturals i familiars. Hi ha motius per a la preocupació, perquè el baix nivell dels instituts es traslladarà a les universitats si totes les reivindicacions no s’unifiquen en una de sola: Apujar el nivell i compartir responsabilitats. O això, o els números per a la inversió en una educació competitiva pel futur del país, no surten.