Greenspan i les bombolles financeres

La mort d’Alan Greenspan als 100 anys convida a una reflexió sobre la gestió de la política monetària i el paper dels bancs centrals en l’economia moderna. Com a president de la Reserva Federal dels Estats Units entre 1987 i 2006, Greenspan va ser qualificat com un mestre. Però tal com va escriure Shakespeare, mentre que el bé que fan els homes queda enterrat amb els seus ossos, el mal que fan els sobreviu. No debades, la política monetària exerceix una influència decisiva sobre variables clau com els tipus d’interès, la inflació i l’activitat creditícia.

Greenspan va anunciar formalment el 1993 que la institució donaria menys pes als agregats monetaris com a guia per a la política monetària. Per a Greenspan, la tasca principal de la Reserva Federal no era controlar l’oferta monetària, sinó gestionar les expectatives dels participants en el mercat. Greenspan no disposava d’una teoria clara del cicle econòmic i el seu interès principal se centrava en l’observació constant de les dades i la manipulació de les percepcions dels agents mitjançant un llenguatge deliberadament ambigu. “Si m’heu entès és que no m’he explicat bé”, va arribar a afirmar en una ocasió.

Durant els anys noranta i principis dels 2000, Greenspan va guiar l’economia amb aparent habilitat. Però amb el temps s’ha qüestionat aquesta reputació. Una part significativa del creixement econòmic d’aquell període es va basar en la reducció artificial del tipus d’interès, l’expansió creditícia i la generació de bombolles financeres. Es va estendre la percepció que la Reserva Federal intervindria per sostenir els mercats davant de caigudes significatives. Aquesta expectativa va generar incentius per a assumir riscos excessius, consolidant un entorn de dependència respecte a la liquiditat proporcionada per l’autoritat monetària central.

Així mateix, la resposta de Greenspan a la recessió del 2001 —causada per una política monetària fortament expansiva— va contribuir a la formació de la bombolla immobiliària que desembocaria en la gran crisi financera del 2008. Un dels grans reptes de la gestió monetària és la presència de retards entre les decisions adoptades i els seus efectes sobre l’economia. Al capdavall, les decisions es prenen sovint amb informació incompleta i amb una temporalitat desalineada amb el cicle econòmic. En el cas de Greenspan, la Fed va mantenir polítiques expansives davant indicis clars de desequilibris. A més, el propi Greenspan va defensar que les bombolles eren difícils de detectar, la qual cosa qüestiona la capacitat de la política monetària per actuar preventivament.

Un altre aspecte rellevant és la funció informativa dels preus en una economia de mercat. Quan la política monetària altera artificialment l’oferta de diners, pot distorsionar els senyals que els preus transmeten als agents econòmics. Això pot provocar errors d’inversió, mala assignació de recursos i, en darrera instància, cicles d’expansió i crisi. La política monetària no només té efectes macroeconòmics, amb la formació de bombolles, sinó també conseqüències microeconòmiques importants, interferint en el procés de coordinació descentralitzat dels mercats.

Actualment tenim els mercats borsaris en màxims, però desconeixem fins a quin punt la causa és la valoració irracional de les potencialitats de la IA. Tot i que la IA està generant avenços reals, el sector podria estar entrant en una bombolla financera. Hi ha divergència entre les valoracions i els fonaments econòmics. Agafem el cas de SpaceX. Després de la seva sortida a borsa, la companyia ha arribat a valoracions bilionàries, malgrat generar uns ingressos de només 18.700 milions. A més, l’empresa presenta pèrdues significatives, explicades per inversions massives en R+D incerts, com centres de dades orbitals o exploració espacial avançada.

En el cas d’OpenAI, la tensió entre creixement i rendibilitat és encara més acusada. El 2025, l’empresa va facturar 13.000 milions de dòlars, però amb despeses de 34.000 milions. El model de negoci depèn de capital extern i d’expectatives futures ambicioses. Per la seva banda, Anthropic, principal competidor d’OpenAI, mostra també una escalada molt intensa en la valoració. Els ingressos anualitzats però, tot i créixer ràpidament, continuen molt per sota de les previsions.

A mesura que els models d’IA esdevenen més accessibles i comparables, podria produir-se una guerra de preus que erosioni marges i redueixi la rendibilitat del sector. En aquest escenari, les elevades valoracions actuals serien difícils de sostenir. En síntesi, el sector de la IA combina dos elements aparentment contradictoris: d’una banda, una innovació amb impacte transformador; de l’altra, una exuberància financera sostinguda per expectatives molt optimistes. Això fa que ens trobem davant d’un escenari híbrid, en què la realitat tecnològica i la narrativa especulativa conviuen.

Davant d’aquests problemes, alguns enfocaments teòrics proposen alternatives a la banca central com la banca lliure, basada en mecanismes descentralitzats i en la disciplina de mercat. Amb banca lliure, el sistema financer podria ajustar l’oferta monetària de manera més flexible i menys dependent de decisions discrecionals centralitzades. El llegat d’Alan Greenspan és complex i controvertit. D’una banda, va consolidar el poder i el prestigi de la Reserva Federal com a actor principal de l’economia global. De l’altra, les seves polítiques varen culminar en la gran recessió de 2008. Això convida a replantejar el paper dels bancs centrals, la naturalesa de la intervenció econòmica i la capacitat de les institucions per gestionar sistemes complexos amb informació imperfecta.