L’era dels festivals (sense fi) de l’estiu

Espanya és una festa durant l’estiu. Vivim en l’era de l’oci, l’entreteniment i els festivals. La pandèmia va crear un canvi en els hàbits de consum i d’estalvi que va generar allò de «això ja no m’ho treu ningú» com a expressió vital. I l’oferta musical, en plena expansió, se situa al capdamunt de la piràmide de la demanda. N’hi ha prou de fer un repàs per la Península. Des del festival de Panticosa fins al Sonorama d’Aranda de Duero i a la Schubertíada de Vilabertran. Per no parlar dels grans esdeveniments de Benicàssim, Madrid, Cap Roig (Palafrugell), Peralada, Santander, Los Monegros, Marbella, Barcelona i Chiclana. Música techno, indie, jazz, clàssica, òpera, rock del de sempre, reggae, electrònica i rave. S’ofereixen en camps de futbol, platges i descampats. Fer la volta a Espanya en 20 dies anant de festival en festival no havia sigut mai tan fàcil si s’ha reservat i planificat amb temps.

L’Informe Pulso, un observatori de marques de la indústria musical, assenyala que «la música en viu a Espanya viu el boom més gran de la seva història». D’un volum de negoci de 158 milions el 2013 es va passar als 807 milions el 2025, cinc vegades més, xifra que es compara amb els 453 milions que genera la taquilla del cinema. Espanya és el tercer país del món amb més festivals, 800, que engloben 120.510 concerts, amb cinc milions d’assistents i un impacte econòmic de 5.314 milions a l’any. Mad Cool, a Madrid, ocupa el primer lloc del podi, seguit del Primavera Sound, de Barcelona.

A escala mundial, la música en viu genera 30.000 milions. Per exemple, més de 10 milions de persones van intentar comprar entrades per a la gira de Bad Bunny, que va vendre 2,6 milions de tiquets per a 54 espectacles. El cantant porto-riqueny és, juntament amb Rosalía, Aitana, La Oreja de Van Gogh, Dani Martín i Alejandro Sanz, dels més sol·licitats, fora dels electrònics. A aquests caldrà afegir-hi el concert que oferirà Shakira, que ha produït el seu propi estadi, del 18 de setembre a l’11 d’octubre als afores de la capital espanyola. Diu l’informe, propiciat per Superstruct, Omnicom Media i Fever, que el 35% dels membres de la generació Z (nascuts entre 1997 i el 2012) estan disposats a endeutar-se per anar a un concert, cosa que també defineix la planificació de les seves escapades.

A això s’hi sumen les festes majors, que multipliquen l’oferta fins a l’infinit. Dels Sanfermines de Pamplona a la tomatina de Bunyol. Amb els seus concerts més populars i els seus circs, teatres, titelles, cercaviles i gegants i capgrossos, majoritàriament finançats pels impostos que paguem els ciutadans. Espanya és inigualable en oferta lúdica. Que els francesos baixin en massa per assistir als concerts a l’altra banda dels Pirineus no és casualitat. Comparativament amb els països del nostre entorn, tot és més barat. Cervesa, vi i tapes, encara que sigui a base de fregits i d’omplir-se el cos de colesterol. A través d’unes quantes aplicacions, obtenir allotjament tampoc no suposa un gran problema. Des d’hotels de luxe fins a apartaments turístics. Amb una excepció: Rothschild a banda, és impossible obtenir una habitació a la franja peninsular per on caurà l’eclipsi solar el 12 d’agost. Els preus de les poques habitacions disponibles estan pels núvols: aquesta setmana es cotitzava a 1.200 euros en hotels de Saragossa.

Enmig de la primera canícula de l’estiu, mig milió de vehicles van sortir de l’àrea metropolitana de Barcelona per passar la revetlla de Sant Joan (dimecres) fora del seu habitatge habitual. Alguns van allargar l’aqüeducte fins al cap de setmana. La costa mediterrània, amb el seu punt àlgid a la província d’Alacant, es va convertir en el centre d’Espanya. Les fogueres com a reclam i, és clar, negoci. Les parades de venda de petards i altres focs artificials, cada vegada més sofisticats, es van estendre per totes les poblacions. Pim-pam-pum. No he entès mai el malbaratament que suposa gastar-se els diners per encendre la metxa d’una font de foc o d’una traca de colors que amb prou feines dura un minut.

L’amor a la festa i als festivals és la gran paradoxa d’un país on el 25% de la població activa té un salari brut inferior a 19.000 euros a l’any i on els joves que ja fa uns anys que són al mercat laboral, tret que siguin «fills de», no tenen capacitat per poder pagar l’entrada d’un habitatge. Passar-s’ho bé a base de gresca forma part de la idiosincràsia nacional que uneix regions del nord i del sud, de l’est i de ponent.

Que continuïn sonant les guitarres, del tipus que siguin, i la ballaruga fins que el cos o els diners diguin prou.