El mirall de Peinado

«Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes», afirma Max a l’escena dotzena de ‘Llums de Bohèmia’ (1920). En aquesta conversa, Valle-Inclán va definir el terme esperpento. Davant d’una realitat més ridícula que tràgica, la deformació grotesca funcionava per expressar-la. Més d’un segle després, el jutge Peinado s’ha passejat pel carrer madrileny Álvarez Gato i, en un inusitat viatge en el temps, s’ha plantat davant de l’establiment que fa dècades despertava la hilaritat dels vianants.

El vell local tenia dos miralls deformants de cos sencer. A la resolució judicial de Peinado hi ha múltiples elements distorsionadors. Tants, que les seves línies serien risibles si no fos per la transcendència. El jutge ha fet seva la mirada de l’acusació popular de Hazte Oir, Vox i Manos Limpias. El problema és que s’ha centrat tant en el (des)enfocament de la dona que ha arribat a la caricatura, convertint Begoña Gómez a la supervillana d’Espanya, un perill social capaç de fugir. Igual que Valle-Inclán va utilitzar l’esperpent per robar la grandesa als herois clàssics, Peinado ha intentat esborrar qualsevol rastre de reconeixement a l’acusada i, per extensió, Pedro Sánchez. Només a ells?

Davant d’un mirall còncau, el conjunt de la realitat es distorsiona. Això ho saben molt bé els policies que escorten Gómez. El magistrat va al·legar que la podrien ajudar en la seva fugida. A l’instant, els sindicats policials van protestar davant d’«una autèntica barbaritat». L’assumpte té la seva gràcia. Fa temps que Vox exigeix ​​la retirada del passaport de Gómez. I, alhora, Vox és el partit que acapara el major índex de simpatia i intenció de vot als cossos policials. Que ells hagin estat els primers desacreditats en aquesta història no deixa de ser una paradoxa il·lustrativa. Cada col·lectiu és susceptible de ser engrandit i utilitzat segons els interessos del moment. Però, davant d’un mirall deformant, ningú està fora de perill del descrèdit.