Somiar carreteres per amagar l’informe Fènix

Bé, ara que ja hem confirmat què més podem esperar del Règim del 78 a punt de fer l’espeternec final, faríem santament de preocupar-nos pel futur del nostre país. Un futur en mans dels partits que tenen l’obligació de garantir-lo, tal com es van comprometre en període electoral i els en vam responsabilitzar amb el nostre vot. És el moment que la societat catalana reclami als seus representants (siguin de l’escuderia política que siguin) que posin damunt la taula l’informe Fènix que assenyala els principals problemes del país i les decisions que cal prendre per a solucionar-los. Com pot ser que una anàlisi tan contundent resti amagada dins d’un calaix de la gent que té l’obligació d’estudiar-la i aplicar-ne les conclusions? Els deu exigir tanta capacitat de comprensió de la gestió que els comportaria, que s’han estimat més tirar per la via fàcil de les promeses i els anuncis de grans inversions públiques que donen per a farcir l’entramat mediàtic afí. Aquesta setmana ja he perdut el compte dels milers de milions que es destinaran a millorar carreteres amb carrils 2+1 mòbil o fixos, variants que descongestionaran vies col·lapsades de trànsit i sinistralitat, a més a més de túnels per superar el massís de Montserrat i per a trens urbans i interurbans. Tot això, afegit, és clar, als faraònics projectes ferroviaris orbitals i transversals que van fer bullir l’olla setmanes enrere. Pressupostos que s’aprovaran amb timbales i platerets pels partits de la coalició del tothom i dos més, però que, també cal recordar-ho, depenen dels diners que han de venir de Madrid (ja té bemolls!) per via singular descafeïnada que ha d’encarrilar un govern malalt relinquit. Mare de Déu! Curts de vista i de criteri, encara no han interpretat que cal repensar el model econòmic incapaç de mantenir els serveis públics exigibles d’ensenyament, d’assistència sanitària, de transport col·lectiu, de seguretat que poden garantir el benestar i la convivència. Tot allò que assenyala l’informe Fènix com a objectius inajornables, però que la fanfàrria oficial sembla ignorar. Sembla, perquè encara és hora que escoltem una valoració institucional de l’informe elaborat per especialistes allunyats de l’interès partidista. Per què deu ser? Com deia aquell, la democràcia està aplicada per partits polítics amb funcionament intern molt jerarquitzat, poc participatiu i distanciat de la ciutadania que els vota. Partits amb el poder concentrat en cúpules directives i aparell burocràtic que controla les llistes electorals, un filtre molt «útil» per als llocs de treball necessàriament fidelitzats. Jo diria que la revolta necessària també ha de passar per la modificació de la llei electoral i la de finançament dels partits polítics. O potser no?