La Lliga de l’Igualada Rigat HC

Els títols de lliga aconseguits aquesta setmana passada per l’Igualada Rigat HC i pel València Basket s’assemblen perquè trenquen amb l’hegemonia establerta a l’hoquei sobre patins i el bàsquet i perquè són el premi a anys de treball i a la confiança en un model de club i de joc. En el cas del València, al bàsquet reconeixible de Pedro Martínez. L’exentrenador de tants equips en els seus 1.103 partits a la Lliga ACB —a punt de superar els 1.111 d’Aíto García Reneses—, entre els quals el Bàsquet Manresa, i el tècnic igualadí Marc Muntané, amb un historial molt més curt, lògicament, han demostrat una capacitat admirable per treure tot el rendiment possible dels jugadors que tenen a les seves plantilles, dotar els seus equips d’una personalitat inconfusible i dur-los al seu màxim potencial. És veritat que els recursos econòmics de què disposa el València Basket són lluny dels de l’Igualada Rigat HC. Però, tampoc són prou per evitar que, després dels dos títols aconseguits i haver-se ficat a la Final a Quatre de l’Eurolliga, més de mitja plantilla marxi a clubs on els pagaran més diners. No només per la desigualtat econòmica amb què ha de refer-se cada temporada i competir el títol de l’OK Lliga de l’Igualada Rigat HC —el sisè 29 anys després— té un mèrit colossal. Hi ha al darrere la trajectòria del club des de fa unes quantes temporades, quan amb Marc Muntané es va decidir estructurar tota la base perquè nodrís el primer equip. Hi ha una política de fitxatges per cobrir vacants encertada, com el cas de la porteria amb Arnau Martínez o el de Matías Pascual. I hi ha les victòries a la semifinal contra el Barça i a la final contra el Liceo les dues amb el factor pista en contra. Que li guanyés tres partits seguits als gallecs després d’haver perdut els dos primers per sengles 8 a 2 era impensable. No n’hi havia prou en aixecar-se, ja prou difícil. Ara vindrà el més complicat, tant per al club com per a l’afició: entendre que l’èxit no són els títols (només).