Rufián: Bismark o Bolivar

L’any 1918 Niceto Alcalá-Zamora -que més endavant fou president de la república espanyola, però que aleshores era un jove ministre de foment de tendència liberal- va advertir a Francesc Cambó que podia aspirar a ser el Bismark d’Espanya o el Bolivar de Catalunya, però no les dues coses alhora. Amb aquest conegut dilema el polític espanyol advertia al català de la incompatibilitat de plantejar un projecte potent i modernitzador per a l’estat espanyol i alhora defensar una Catalunya progressivament desvinculada d’Espanya. Un discurs contraresta l’altre i al final perds credibilitat tant per uns com pels altres.

Aquesta mateixa contradicció va fer fracassar el partit reformista de Roca i Junyent i és, malgrat l’evident distància ideològica, el principal hàndicap ara mateix de Gabriel Rufián, que pretén unir a tota l’esquerra (del PSOE) de l’estat i alhora representar un partit català i independentista.

I això que té raó amb gairebé tot el que diu: venen uns anys en què la independència no serà impossible, però si altament improbable i en què la disjuntiva real i ineludible serà entre un Regne d’Espanya governat pels fatxes de tota la vida -però ara més desacomplexats i envalentits- o per una barreja de forces més o menys progressistes i més o menys plurinacionals que eviti la involució i que fins i tot aconsegueixi avenços tangibles en igualtat de drets, democratització o reconeixement de les diferents realitats nacionals. Segurament no és el repte que ens agradaria, però és el que tenim davant ara mateix, i per afrontar-lo caldran efectivament coalicions que evitin perdre cap vot d’esquerres i programes de mínims que facilitin investidures i garanteixin polítiques de transformació social i democratització dels aparells i institucions de l’estat.

En l’actual conjuntura té tot el sentit que l’independentisme d’esquerres aposti per llistes unitàries que vagin més enllà del mateix perímetre i que arribi a acords pre i postelectorals amb forces independentistes d’altres nacions i amb l’esquerra espanyola. Ara bé, això ho hauria de fer sense perdre la identitat ni el discurs propi i sense pretendre -i aquest és el problema- liderar les dues coses alhora, l’independentisme i l’esquerra espanyola. Per què, inevitablement, quan es pretén (ben legítimament, per altra banda) representar l’esquerra estatal, s’acaba per amagar l’estelada, per utilitzar gairebé sempre el castellà, per referir-se a Espanya com «aquest país», per una certa referencialitat madrilenya, per prioritzar el debat polític espanyol en detriment del català (s’assemblen, però no són el mateix) o per passar per alt un dia tan especial pels Països Catalans com Sant Joan. I així, si ets bo (i en Rufián és molt bo), potser aconseguiràs engrescar a votants d’esquerres de l’estat (Catalunya inclosa) però perdràs pel camí el gruix del votant independentista o catalanista. I això, crec, Esquerra no s’ho pot permetre.