Els regals també parlen de qui som

Hi ha qüestions que, malgrat no ocupar titulars cada dia, defineixen millor que cap discurs la manera d’entendre el servei públic. Una d’elles és la recepció de regals per part dels qui exercim responsabilitats institucionals.

Les darreres informacions sobre obsequis acumulats per responsables públics han tornat a obrir un debat que mai no hauria d’haver estat tancat. La qüestió no és tant el valor material d’una ampolla de vi, d’una capsa de galetes o d’un objecte de luxe. El veritable interrogant és un altre: a qui pertany realment aquell regal? A la persona que ocupa temporalment el càrrec o a la institució que representa?

La meva resposta és clara. Els càrrecs passen; les institucions romanen. I, precisament per això, qualsevol obsequi rebut en l’exercici de les funcions públiques no pot convertir-se en patrimoni personal ni en un privilegi silenciós.

Quan vaig assumir la responsabilitat del meu departament a l’Ajuntament de Manresa, vaig decidir introduir una pràctica que fins aleshores no existia, segons em van informar. Tots els obsequis protocol·laris que rebem durant l’any es custodien i, al final de l’exercici, se sortegen entre totes les persones que formen part de l’equip. Sense excepcions, sense favoritismes i amb absoluta transparència.

Pot semblar un gest petit. Però els petits gestos són els que construeixen una cultura institucional. Aquest sorteig s’ha convertit en un moment esperat i valorat perquè transmet un missatge molt senzill: ningú no és més important que el conjunt de l’organització. Els regals no són un benefici del cap, del regidor o de l’alcalde. Formen part de la representació institucional i, per tant, és just compartir-los.

No pretenc presentar aquesta pràctica com un acte extraordinari. Al contrari. M’agradaria que algun dia deixés de ser notícia perquè fos la norma a totes les administracions. La transparència no consisteix només a publicar dades o aprovar codis ètics. També consisteix a renunciar als petits privilegis que massa sovint s’han considerat normals.

Les meves conviccions personals —alimentades per una manera d’entendre el lideratge basada en el servei, la humilitat i el despreniment— m’han ajudat a veure aquest assumpte amb naturalitat. Quan un càrrec públic entén que la seva responsabilitat és temporal i que administra allò que és de tots, costa molt justificar que els obsequis acabin en una vitrina privada.

L’exemplaritat no s’improvisa. Es practica cada dia, especialment quan ningú no mira. La confiança dels ciutadans no es recupera amb grans proclames, sinó amb decisions coherents, fins i tot en aquells detalls que alguns podrien considerar menors.

Per això, el debat no és si un regal té més o menys valor econòmic. El debat és si algú que administra allò que és de tothom creu que també pot apropiar-se del que rep gràcies al càrrec que ocupa. I aquí no hi ha zones grises: el que arriba pel càrrec no pertany a la persona, pertany a la institució.

Els ciutadans no esperen que siguem perfectes. Esperen que siguem íntegres. I la integritat no es mesura quan és fàcil actuar correctament, sinó quan ningú no ens obliga a fer-ho.

Perquè el prestigi d’una institució no es construeix amb discursos sobre l’ètica, sinó amb renúncies. Renunciar als privilegis és el primer pas per merèixer la confiança. Qui no entén això, probablement encara no ha entès què significa, en realitat, servir el bé comú.