Fins sempre, Catà!

I ens van fer el passadís d’honor. Com si fóssim jugadors del Barça. A la Marta i al Jordi que també es jubilen. I al Carles, que deixa la direcció per anar cap a un institut de la terra ferma, cap a casa seva. I a mi se’m van negar els ulls. Quaranta anys ensenyant i aprenent música. La meva professió, la meva vocació i la meva passió. I vint-i-tres a l’institut Guillem Catà. L’institut de la meva vida. On vaig descobrir que la música no era una maria; que era una gran eina de cohesió i transformació social. Com el teatre, la dansa i la poesia. Eines de construcció massiva de valors, de ciutadania, de respecte, de saber estar, de sentiment de pertinença. I avui- ahir pels lectors- que és el meu últim dia a l’institut, volia tenir un sentit record pel Martí Basora que era el director quan vam fer el primer Nadal al Catà i va creure que era important llogar un teatre - i no pas representar l’espectacle al gimnàs- perquè va dignificar la nostra feina. Quina diferència de pujar a dalt d’un escenari amb llums, equip de so i amb un teló que puja i baixa! Quin plaer sentir en Satanàs i les seves «Closques de coco esclafades!» en un teatre de debò i no pas entremig de cistelles de bàsquet i matalassos! Després va agafar la direcció la Marta Codina sempre amatent que tots els dimonis tinguessin la seva samarreta vermella i la seva forca i els àngels la seva túnica blava - que va cosir la Pepita Subirana- la mare del nostre excepcional guionista, en Ramon Fontdevila. I, en acabat, el director Carles Lapeña, que amb el seu equip de fusters, al llarg d’aquests 15 anys de Nadal al Catà, han construït tres calderes del Pere Botero precioses. Atureu-vos insensats!, crida Sant Miquel amb l’espasa ondulada. Pam! Caldera esberlada! Avui - ahir pel lector- que s’abaixa el teló d’una bona part de la meva vida, només sento agraïment. Agraïment, així en majúscules per l’immens privilegi d’haver-me pogut passar la vida entre corxeres i bemolls. Perquè totes aquestes notes musicals escrites entre les línies i espais del pentagrama, m’han portat a conèixer un munt de gent amb qui he compartit moments que no podré oblidar mai. No tinc prou espai per anomenar totes les persones que m’han fet costat en aquests quaranta anys; però estic tranquil·la perquè sé que elles ho saben. Estic molt contenta de jubilar-me, però encara ho estic més de poder anar-me’n amb la motxilla plena de molts bons records. Sort que al Catà hi tenim pelu! Vindré a pentinar-me!