No tota la culpa és dels contenidors

Passejar avui per Manresa és comprovar que tenim dos problemes relacionats amb la netedat de la ciutat. D’una banda, l’entorn dels contenidors intel·ligents s’ha convertit en petits abocadors amb bosses i deixalles abandonades al seu costat. Quan es va implantar el nou sistema de contenidors tancats, l’objectiu era augmentar els índexs de reciclatge i fer més responsable la gestió dels residus. I és just reconèixer que una gran majoria de ciutadans han fet l’esforç d’adaptar-s’hi. Han canviat hàbits, han organitzat casa seva i reciclen correctament. Però també és evident que hi ha persones que no ho fan. Uns perquè no volen. Altres perquè el sistema els resulta excessivament complicat i això potser no es va tenir prou en compte alhora de dissenyar-lo. No totes les llars disposen d’un safareig, una cuina espaiosa o un rebost on acumular cinc recipients diferents amb deixalla durant dies. Hi ha pisos petits, famílies nombroses, persones grans que viuen soles o habitatges on senzillament no hi cap un sistema de classificació tan exigent. L’incivisme cal combatre’l des de molts fronts (escoles, campanyes de sensibilització, multes, etc.), però potser també valdria la pena preguntar-se, si mantenir el contenidor del rebuig accessible cada dia -o almenys ampliar-ne els horaris- reduiria bona part d’aquestes conductes sense posar en risc els bons resultats del reciclatge. Ara bé, no tota la brutícia de la ciutat ve donada per la nova manera de recollir i reciclar la brossa. La ciutat fa temps que transmet una sensació de manca de cura que va molt més enllà dels residus domèstics. Tenim la brutícia que hi ha als carrers: paviments enganxosos, papers, excrements i pixums de gos (molts pixums a cada cantonada i pilona), herbes que creixen on no toca, pintades en parets patrimonials... i una sensació general de deixadesa. Els carrers de vianants i les voreres presenten un estat lamentable que obliga a caminar fent una mena d’eslàlom entre la ronya: taques superposades de diversos orígens, papers, envasos i pixums de gos (aquest seria un tema mereixedor de ser tractat a part i urgentment!). Diversos estudis sobre comportament de les persones en entorns urbans ens diuen que els espais cuidats conviden a ser cuidats, mentre que els espais degradats transmeten el missatge que tot s’hi val. Quan una plaça apareix neta cada matí, costa més ser el primer que hi llença un paper o una burilla. Quan ja està bruta, la barrera moral és molt més baixa. Un espai públic cuidat transmet respecte. Un espai abandonat acaba normalitzant la brutícia. Per això, no n’hi ha prou amb cartells informatius i més sancions –que s’ha de fer– per evitar l’incivisime sinó que s’hauria de començar per tenir els carrers impecables. Ara que la sequera ja no impedeix neteges més intensives, no seria el moment de fer un esforç extraordinari, amb condícia, i deixar la ciutat com una patena per comprovar si aquesta imatge acaba generant també un canvi d’actitud? Malauradament, sempre hi haurà qui continuarà actuant amb incivisme, però les administracions tenen l’obligació de posar totes les eines possibles per lluitar-hi en contra. La responsabilitat de tenir una Manresa neta és compartida, perquè una ciutat no és només el reflex dels seus habitants, també és el resultat de com els seus governants la cuiden.