Crònica conventual

Hi passava, però no ho recordava; hi ha detalls que queden adormits en la memòria, vinculats a un espai que no te l’havies fet teu, fins ara. Fa uns dies, després d’anys de reivindicació consistorial, la Presidenta Federal de l’ordre de les Caputxines lliurava les claus del convent del carrer Talamanca, a l’alcalde de Manresa; va ser en aquest moment quan vaig recordar que de petit, fent vida al Centre Històric amb els col·legues de barri, traspassàvem la porta que donava accés a l’avantsala de la clausura, per comprar retalls d’hòsties; unes paperines amb restes del pa d’àngel que preparaven per a les parròquies de la ciutat, i que les monges ens venien a preu de saldo. Té la seva conya que uns marrecs dediquéssim les 5 pessetes de la paga setmanal, a comprar unes hòsties que d’adults rebríem gratuïtament i, físicament i metafòricament, ens caurien de totes bandes.

És una molt bona notícia que el Convent de les Caputxines, que va rebre les primeres monges l’any 1638, va patir la barbàrie de la Guerra del Francès i després de la guerra civil, i que el 1936 va veure com reconstruïen dins l’antic claustre del Monestir de Valldaura, desmuntat i guardat el 1465 durant la guerra civil catalana, per crear un espai històric tancat als ulls i gaudi dels mortals, retorni a la ciutat; segurament aquesta nova sensació de pertinença pública, ha estat la que ha revifat uns records que restaven oblidats en un espai privat.

Un dels misteris eclesiàstics de tan difícil entrellat com el de la Santíssima Trinitat, el de la celestial propietat, ha quedat resolt per a Manresa, passant a engruixir la llarga llista de projectes del govern de l’alcalde Aloy, que fa anys reclamava la titularitat pública del convent. Ara ja és municipal, un nou equipament que per la seva història i la seva localització ofereix grans possibilitats per adquirir protagonisme, tant en la necessària rehabilitació i dinamització del Centre Històric, com en l’oferta de serveis per a les persones de l’entorn. Caldria esperar, ara que l’Ajuntament se n’ha sortit, que el seu destí s’encarrili cap a un espai obert i d’ús popular; que l’edifici que durant tants segles ha estat un lloc religiós de meditació i reflexió, es converteixi en centre de transformació i regeneració cultural i social. Que no ens passi com el complex industrial de l’Anònima, festejat com a plató cinematogràfic i centre cultural, que acabarà sent, principalment, un espai d’oficines com a seu de diferents serveis de l’administració publica local. Aplaudim la conversió d’un símbol històric, privat i religiós, en un equipament secular i públic; que així sigui i que les portes d’un petit paradís celestial, s’obrin a la inquietud i satisfacció terrenal del personal.