A favor de lligar

Fa uns quants dies em vaig assabentar (vaig tardíssim, es veu) que la lletra lligada ja no s’ensenya a totes les escoles; i abans de l’emprenyada, el primer que em va venir al cap van ser els primers Babars de Jean de Brunhoff. Aquella cal·ligrafia fina, amable, ara aspiracional, fa que perdonis tots els pecats de l’entranyable elefant que va colonitzar la selva francesa i va sotmetre el seu poble.

Després em va venir al cap el llibre de l’Andy Warhol «Seven Illustrated Books» que tenim a casa exposat a la prestatgeria multistrux com si fos un exemplar únic, només perquè em va valdre 80 pavets. Aquella lletra lligada, cursiva i amb cargolets que utilitza en Warhol per explicar-nos històries sobre gatets, sabates o angelets és màgica. T’absorbeix, i el fet de voler-la contemplar, eleva el text a tresor. Em recorda a les cartes que jo escrivia a les meves amigues per dir-los que les trobaria a faltar aquell estiu o a les dels meus pares perquè em perdonessin alguna malifeta. Utilitzava la lletra lligada expressament, com a senyal d’esforç i de traça sabent que obtindria el perdó més ràpidament.

Encara escric amb lletra lligada i m’hi esforço més quan faig fanzines per als meus alumnes o quan escric diaris per al Joan i la Natàlia. D’aquí el meu disgust i el meu malestar en pensar que aquest tipus de cal·ligrafia, potser ells, no l’arribaran a veure a l’escola.

I per què? Doncs no us penseu que no ho he buscat. He intentat trobar algun estudi acadèmic o alguna tesi doctoral, però sense èxit (si algú me’n vol passar alguna, me la llegiré de dalt a baix). El que sí que he pogut llegir són alguns plans escolars on es defensa aquesta decisió. Us anomeno les principals raons.

La lletra d’impremta és la que ocupa la majoria dels espais del nostre dia a dia, és més fàcil d’aprendre, millora l’autoestima i la motivació (?), economitza el temps en el procés lectoescriptor, és més inclusiva i s’adequa al context social cultural.

En fi, el de sempre, l’utilitarisme torna a guanyar la partida a la nostàlgia, a la bellesa, a la particularitat i al sentit estètic que tant urgeix preservar.