De la innovació tècnica a la bombolla financera

Els bancs centrals són, sovint, els principals impulsors de les expansions econòmiques insostenibles. Malgrat que es presenten com a guardians de l’estabilitat econòmica, amb freqüència contribueixen a generar les mateixes dinàmiques d’inestabilitat que després intenten corregir.

Mitjançant la manipulació dels tipus d’interès (a la baixa) i de l’oferta monetària (a l’alça), qui té el monopoli de la moneda fiduciària exerceix una influència decisiva sobre els mercats financers. Quan una fase de creixement alimentada per l’endeutament arriba al seu límit i desemboca en una crisi, la resposta acostuma a consistir en nous estímuls monetaris destinats a reactivar l’activitat econòmica. Així, en lloc de permetre que es corregeixin els desequilibris acumulats, es creen les condicions perquè s’iniciï una nova etapa d’expansió basada, una vegada més, en l’augment del crèdit i del deute.

Amb gran habilitat tècnica i a l’ampara dels governs que representen, els bancs centrals proporcionen als mercats la liquiditat que aquests reclamen. El resultat és que, quan una bombolla financera esclata, sovint se’n forma una altra, ajornant els ajustos necessaris i contribuint a la repetició dels mateixos patrons d’inestabilitat: crisi de les empreses puntcom (2000), crisi immobiliària (2008), descontrol del deute públic i, ara, la possible bombolla de la intel·ligència artificial (IA).

La IA és clarament una de les revolucions tecnològiques més importants del nostre temps i, tanmateix, la seva potència innovadora conviu amb una dinàmica de desequilibris financers que plantegen molts interrogants. La recent presentació de l’informe econòmic anual del Banc de Pagaments Internacionals (BIS), amb seu a Basilea, adverteix dels perills de la sobreinversió en la IA.

El punt de partida no es discuteix: la IA genera valor real. La seva capacitat per millorar la productivitat, automatitzar processos i transformar sectors sencers és evident. La inversió massiva en infraestructures —centres de dades, semiconductors i capacitat de càlcul— està contribuint, per exemple, a la meitat del creixement del PIB dels EUA. No ens trobem, per tant, davant d’un frau, sinó d’una innovació amb impacte real.

Ara bé, aquest èxit inicial està provocant una cursa inversora sense precedents. Les grans empreses tecnològiques nord-americanes competeixen per assegurar-se el lideratge en un sector estratègic. Aquesta competència impulsa un volum extraordinari d’inversió que, cada cop més, supera la capacitat d’autofinançament de les empreses. En conseqüència, el sistema es torna dependent de finançament extern i d’expectatives de rendibilitat futura molt elevades.

En aquest context, el BIS identifica tres grans senyals d’alerta. El primer és el nivell de les valoracions borsàries. Moltes empreses vinculades a la IA cotitzen amb preus que descompten o anticipen creixements de beneficis futurs molt elevats. Quan el valor d’una empresa, actualment amb pèrdues, depèn d’expectatives tan optimistes, qualsevol desviació pot provocar correccions significatives.

El segon senyal és la creixent dependència de l’endeutament. El boom de la IA ja no es finança principalment amb recursos propis, sinó amb deute. Això eleva el risc individual de les empreses i amplia la vulnerabilitat del sistema financer en conjunt. En un context de tipus d’interès més elevats o de restricció del crèdit, moltes d’aquestes inversions podrien tenir la seva viabilitat compromesa.

El tercer element, especialment rellevant i sovint poc comprès, és el del finançament circular. Els diferents actors del sector no només cooperen productivament, sinó que també es financen mútuament, creant una xarxa d’interdependències que pot amplificar tant els guanys com les pèrdues. Per exemple, una empresa com Nvidia pot invertir en un laboratori d’IA a canvi que aquest es comprometi contractualmente a adquirir recursos de computació o xips durant un període prolongat. D’aquesta manera, la inversió inicial no només proporciona capital al desenvolupador, sinó que assegura demanda futura per al proveïdor.

Aquestes pràctiques poden semblar eficients en un context de creixement, ja que alineen incentius i reforcen la cooperació. Tanmateix, tenen un punt crític: els fluxos d’ingressos es tornen profundament interdependents. Si una baula de la cadena veu reduïda la seva capacitat per generar ingressos, això té efectes immediats en els proveïdors, que veuran deteriorar-se tant els ingressos com el valor de les seves participacions en les mateixes empreses. En un tres i no res, passaríem d’un equilibri expansiu a una contracció sincronitzada. En un ecosistema empresarial densament connectat, els riscos deixen de ser locals i poden esdevenir globals.

A tot això s’hi afegeix un possible factor desencadenant: els tipus d’interès. Si el cost del capital augmenta, el model que sosté aquest cicle inversor es veu immediatament tensionat. El finançament esdevé més car i moltes inversions deixen de ser rendibles. En aquest escenari, les expectatives de beneficis es revisen a la baixa i les valoracions s’ajusten ràpidament. La lliçó històrica és clara. Altres grans revolucions tecnològiques —des dels ferrocarrils fins a Internet— van combinar innovació genuïna amb períodes d’exuberància financera irracional. La tecnologia va acabar transformant l’economia, però no abans de generar episodis de forta volatilitat i pèrdues per a molts inversors.

La IA encarna la tensió entre, d’una banda, una innovació amb potencial extraordinari i, de l’altra, un sistema financer que tendeix a magnificar aquest futur prometedor. Reconèixer aquesta dualitat no implica negar el progrés, sinó entendre que, fins i tot les revolucions tecnològiques més potents, van acompanyades d’excessos que acaben requerint correcció.